TRAGÈDIA A LA VALENCIANA

TRAGÈDIA A LA VALENCIANA  

L’hermosa ciutat de Bilbao, conquerida per uns núvols ferotges de pluja, es llevava a trenc d’alba després d’una nit xafogosa de ple mes d’agost.

Pels carrers, les primeres persones s’encaminaven cap a la feina; alguns s’amuntegaven a les terrasses dels cafès del centre de la ciutat fent petar la xerrada mentre esmorzaven llurs cafès amb llet i porres que oferien els bars a meitat de preu… Carrers per on l’inspector de l’Ertzaintza Iker Bidegain es dirigia a comissaria fruïnt de l’oreig que feia dansar les copes dels arbres dels bulevards.

Iker provenia d’una familia burgesa i benestant. Havia nascut en l’últim dia de l’any del senyor 1991 i estava casat… Vivia amb la seva esposa i dolços fills a la vil·la de l’arbre mil·lenari que havia patit, durant la guerra civil, un bombardeig per part de l’aviació nazi on havia mort el seu oncle avi Gaizka disparant amb el seu únic fusell a l'enemic dels republicans.

L’inspector Bidegain era un jove de trenta anys de cabells atzabeja i ulls marró clar que parlava a la perfecció el català i, per aquest motiu, mentre escoltava la ràdio baixant del metro a la plaça Sabino Arana, en entendre el que parlaven dos valencians sobre una tercera persona que exercia d’advocat i que havia estat occit aquella nit per un d’ells, grabà la conversa que presentà com a prova al comissari per a obrir, en cas de ser cert, una investigació policial extraoficial. Però el comissari no estava per romanços i va impedir-li-ho al·legant que només podien actuar al País Basc i que no podien eixir d’eixe territori per molt que ho volguéssin.

Però Bidegain era capsigrany i malgrat la negativa del seu superior considerà que el seu deure era investigar-ho; reuní als seus companys el sotsinspector Jon Mendizábal i el tinent Kepa Salazar i els ordenà que amb la gravació que havia fet, fessin el retrat robot dels dos i comprovéssin si estaven dins la base de dades com a delinqüents… Tot el que aconseguiren fou una pèrdua de temps perquè mai havien estat detinguts.

Al telenotícies d’aquell vespre s’anuncià la mort del prestigiós advocat valencià Artur Bellpuig per motius encara desconeguts i que la seva muller era la principal sospitosa perquè havia estat maltractada per ell uns quants cops.

Els tres amics decidiren de viatjar a València car seria el lloc on declararia l’investigada i pot ser tindrien novetats; Jon comprà tres bitllets d’avió encara que el comissari li ho va intentar impedir.

Aconseguiren entrevistar-se amb ella i els va explicar què havia succeït uns dies abans de la seva mort: dos homes de mitjana edat —com els que Iker havia vist al metro— es presentaren al bufet d’advocats on Bellpuig treballava per a demanar-li els diners d’un deute pendent que tenia amb ells…

Els dos homes, també valencians, eren narcotraficants proveïdors de les substàncies que Artur consumia però mai havien estat sota arrest policial. A més a més de ser amos d’un casino on l’advocat Bellpuig es reunia cada setmana els dimecres per a jugar al dòmino i apostar a les carreres de cavalls, també eren líders d’un grup criminal que cometia robatoris sense importància i comerciaven amb la màfia de Roma amb les joies que pispaven de les classes benestants.

—I vostè ho sabia i el va occir?—. Preguntà Iker a la senyora Bellpuig.—: O fou fidel a ell i, malgrat les amenaces i els maltractaments, no li ho contà a ningú?

—Vaig ser-li fidel encara que m’hagués posat les banyes un parell de vegades. No el vaig occir; me l’estimava!—. Exclamà la senyora Bellpuig.—: Mai li hagués fet una cosa així!

Varen eixir de la cel·la.

Deu minuts més tard, en ser al carrer, demanaren a dos agents que els portéssin a l’escena del crim.

El lloc on havien trobat el cos era prop d’una cala. El forense i la científica cercaven empremtes i el sotscomissari que duia el cas, l’arma del crim… Iker s’apropà al policia, mentre Jon i Kepa rellevaven al sotscomissari en la seva tasca, per a preguntar-li sobre els resultats de l’autòpsia.

Segons els informes del doctor, havia estat assassinat entre la una i les tres de la matinada; havien trobat una nota al seu dormitori on l’homicida el citava allí… L’havia asficciat i degollat i, amb una destral, havia partit el seu cos en mil pedaços com si es tractés d’un tronc.

L’única persona que no tenia coartada era la senyora Bellpuig, arrestada preventivament a comissaria. Com que la seva advocada no tenia suficients proves per a alliberar-la continuava tancada esperant el judici.

Jon Mendizábal i Kepa Salazar trobaren l’arma de l’homicidi: una espasa… Un sabre de samurai que el forense, en fer les proves d’ADN, descobrí les empremtes de l’assassí; el sabre incriminava directament a l’esposa del mort. Per tant, si era innocent, el culpable havia utilitzat guants.

—Han identificat la cal·ligrafia de la carta?—. Preguntà Iker al sotscomissari.—: Sap qui l’ha escrit?

—Un home, pel que sabem.— contestà al seu torn el policia.—: El senyor Bellpuig tenia un fill de divuit anys, l’hereu de la fortuna d’Artur si aquest moria. No sabem on és.

Iker i Jon tornaren a visitar la senyora Bellpuig mentre Kepa i el sotscomissari continuaven cercant proves per a demostrar la culpabilitat de la sospitosa.

L’inspector Bidegain demanà a Bellpuig que els mostrés una foto del seu fill que, segons li havia dit el sotscomissari, es deia Raül Bellpuig; quan la veié Iker, s’enrecordà d’un dels homes que havia vist a l’estació de la plaça Sabino Arana i copsà que tenia una certa semblança al fill dels Bellpuig.

Els dos policies donaren les gràcies a la senyora i, en eixir de l’edifici, un quiosquer que repartia diaris per allí els va voler vendre un. Iker el comprà i a primera plana hi descobrí el que seria l’inici d’una investigació oficial per part de l’Ertzaintza: Raül havia mort a Vitòria aquell migdia mentre dinava en un restaurant del centre de la capital juntament amb dos amics seus… El forense, en fer-li l’autòpsia, havia dictaminat que havia succeït al voltant de les dotze i la causa, un enverinament amb cianur.

Iker deixà els seus dos amics a València per a que l’informéssin de tot i tornà aquella tarda amb avió.

En aterrar a l’aeroport de Bilbao el comissari l’esperava amb dos agents en un cotxe patrulla i, mentre el duien al lloc dels fets, li explicaren que era membre d’una organització criminal valenciana propietària d’un local d’oci; del casino que, precisament, son pare freqüentava.

Des de València li comunicaren que certament, l’assassí havia usat guants la nit de l’homicidi del senyor Bellpuig i, que el sabre era propietat de Raül: pertanyia a la seva col·lecció d’espases heredada del seu avi Ausiàs.

—Molt bé! Si et plau, comissari, busqui a l’agenda dels contactes de Raül algun senyor que s’hagués de reunir amb ell a l’estació Sabino Arana un dia desprès del crim del senyor Artur Bellpuig!—. Ordenà Bidegain al seu superior.—: Ha de ser algú que feia servir Raül pels seus negocis amb la màfia!

—Ja l’he trobat inspector Iker… Un tal Jordi Bellpuig?—. Preguntà el comissari a Bidegain.—: Devia ser germà de Raül; s’havia de reunir al lloc que m’ha dit i l'endemà feia trenta anys.— afegí tot seguit.—: Vostè què n’opina?

Iker donà les gràcies al comissari i aquest li donà l’adreça de casa seva; Jordi vivia a Sant Sebastià, en un apartament prop de la platja.

Al matí següent, a punta de dia, eixí de casa amb el seu Smart blanc biplaça cap a la residència de Jordi Bellpuig. L’havia trucat la nit abans per saber si li feia res que l’interrogués i, com que no tenia cap inconvenient, decidí de reunir-s’hi i que el comissari i els seus subordinats l’acompanyéssin per si de cas es trobés en perill.

Era un edifici cèntric. Vivia al setè pis; així doncs, en arribar i aparcar el seu cotxe, pujà en ascensor.

Jordi Bellpuig estava esmorzant quan trucà a la porta i li oferí una tassa de te que acceptà.

Mentre inspector i homicida esmorzaven, Iker començà l’interrogatori i grabà la conversa per fer-la servir com a prova i incriminar-lo en cas de confessió. Ho va fer al cap de tres hores, cansat d’escoltar les preguntes que el policia li feia.

—Sí; vaig ser jo qui vaig matar a mon germà Raül. Artur, el nostre pare, era drogoaddicte. Raül era el seu camell i li venia el que mon pare consumia. També era addicte al joc: cada dimecres perdia una petita part de la nostra fortuna al casino que regentàvem els del grup criminal que jo liderava, apostant als cavalls i jugant al dòmino.

»Havia contret deutes amb nosaltres i la màfia. Sempre deia que algun dia els pagaria fins que s’arruinà.

»Vaig encarregar a Raül que l’occís i ho va fer però vaig rebre un SMS aquella nit demanant-me que li donés part del negoci com a recompensa per haver-ho fet. M’amenaçà a l’estació… Quina estació?—. Preguntà en veu alta Jordi.—: Vostè sap a quina em refereixo?

—Sí… A la Sabino Arana.—. Va contestar Iker.—: S’estava referint a aquesta?

—Sí! Exacte!—. Exclamà Bellpuig.—: Doncs m’amenaçà de dir-ho si no li donava la meitat del negoci i jo, estúpid, vaig citar-lo al restaurant amb un company meu i, entre entrants i primer plat, mentre ell era al lavabo, vaig posar cianur a la seva copa de vi per a enverinar-lo i evitar que em descobrissin… Vaig fugir en fer-ho i ell morí.

Iker l’emmanillà encara que al principi va resistir-se agafant un revòlver que tenia amagat als pantalons.

L’intendent i els seus subordinats el conduïren a comissari on firmà la declaració mentre l’inspector Bidegain anà a rebre als seus amics Jon i Kepa que aterraren a la capital aquella tarda.

El ministre de l’interior nomenà respectivament a Iker, a Jon i a Kepa, comissaris de les tres províncies basques —Iker de Bilbao, Jon de Sant Sebastià i Kepa de Vitòria—, del cos de l’Ertzaintza, recompensant-los per llur tasca realitzada; d’aquesta manera l’inspector Bidegain complí el seu desig…

I la senyora Bellpuig fou alliberada, un cop demostrada la seva innocència, essent indemnitzada pel seu fill gran, per danys i perjudicis.