ARNAU BONET A ANDORRA

ARNAU BONET A ANDORRA

 

Havien passat tres anys des del naixement d’Ausiàs Bonet, el primer fill del detectiu Arnau Bonet i la seva segona esposa, na Lorena Collbató, els quals havien tornat a ser pares; eixe cop de bessonada: n’Alba, una nena de cabells pèl-rojos com sa mare, i n’Artur de cabells castany foscos com son pare… El matrimoni havia venut la casa d’Elx i ara vivien a Palma per a ser a prop dels pares de la senyora Bonet, doncs necessitaven la seva atenció perquè progressivament havien perdut visió i ja no podien realitzar les tasques domèstiques que havien fet durant els anys de la primera joventut de la seva filla. 

 

Arnau havia refundat la seva empresa d’investigació privada reincorporant als seus amics Joan Macià i Pere Solivella que, per problemes econòmics, havien tancat el seu negoci i s’havien quedat a l’atur; amb visió de futur, preveient que continuarien en alça les seves finances, decidí d’obrir dues filials: la de Barcelona seria regentada per Macià i la de València per Solivella; d’aquesta manera ampliaria la zona d’investigació i ocuparia la totalitat dels Països Catalans, essent-ne ell el líder. 

 

Mesos més tard, una nit d’estiu que havia decidit passar amb la seva esposa al jardí de casa observant com la lluna coronava el cel, rebé la visita d’un empresari andorrà que els volia contractar perquè havien passat quaranta vuit hores de la desaparició de la seva filla de catorze anys i havia rebut un missatge demanant que pagués els mil euros del rescat si la volia tornar a veure viva ja que si no l’assassinarien. 

 

Segons els explicà, la nota l’havia descobert aquell matí a la taula del seu despatx i, en preguntar-li a la seva secretària qui li havia donat, ella li havia contestat que l’individu que havia deixat la carta era un jove de trenta anys, cabells rossos i ulls blaus, d’aspecte atlètic que tenia accent alemany; l’home havia estat treballador de la seva fàbrica i havia estat acomiadat l’any anterior perquè havien descobert que els robava part dels guanys i traficava amb la màfia espanyola amagant en l’interior de les caixes, lots de cicuta i cianur per a que aquests poguessin cometre els homicidis que causaven als jugadors i altres clients que tenien deutes amb ells. 

 

El senyor Bonet, que sospità d’eixe noi, va voler saber si sabia a on vivia però l’empresari ho negà rotundament; a l’expedient laboral no sortia però de delictes n’havia comès un munt i els aconsellà de parlar amb l’intendent de la policia andorrana, el senyor Àlex Benítez, que també investigava el segrest. 

 

L’intendent Benítez feia dos mesos que havia assolit el càrrec anhelat feia anys; el 31 de desembre de l’any anterior havia complert els trenta i s’havia casat amb la seva nòvia Alsàcia Samsó… Tenia els cabells a rínxols atzabeja i els ulls castanys; ni alt ni prim, ni baix ni gras, força atractiu, havia conegut a Arnau feia dos anys i s’havien fet amics, col·laborant en alguns misteris que investigaven sempre i quan algun dels dos necessités l’ajuda de l’altre. 

 

El trucà durant l’esmorzar del matí següent i decidiren de reunir-se a la capital del principat, a les vuit d’aquella tarda per a parlar sobre el cas. Arnau va fer les maletes i desprès de dinar agafà un avió cap a Barcelona i un helicòpter cap a Andorra la Vella… 

 

Però el que havia de ser un retrobament, acabà essent l’inici d’un nou homicidi per a resoldre’l plegats, doncs les autoritats andorranes havien descobert el cadàver de la filla de l’empresari, llançat entre els matolls prop de la carretera principal i hagueren de deixar el cafè per a més tard per a reunir-se amb la científica. 

 

El forense, quan arribaren, ja era allí fent l’autòpsia i determinà que havia estat apunyalada per darrere; per les petjades que hi havia a prop del cos de la noia, Benítez deduí que s’havia escapat d’on la tenien retinguda i els segrestadors l’havien mort per sorpresa. 

 

El jove policia ordenà als seus subordinats que acordonessin la zona i cerquessin l’arma homicida mentre ell i Arnau començaven a interrogar els testimonis. Al cap d’uns minuts, un agent trobà la dalla amb la qual l’assassí l’havia occit; les empremtes que trobaren coincidiren amb les de son pare, el client que havia contractat a Arnau, i Àlex demanà una ordre per a escorcollar la seva oficina. 

 

Arnau entrà al seu correu i hi descobrí els missatges que la seva filla li havia enviat amb el que havia descobert sobre el treballador alemany però tal i com pogueren copsar en les seves respostes, al contrari del que li havia dit la nit anterior, l’alemany i l’empresari treballaven colze a colze en el narcotràfic perquè el pare de la víctima el defensava fervorosament i confiava en ell… 

 

A més a més l’alemany s’encarregava del blanqueig dels diners que obtenien dels negocis opacs i, segons afirmava un cambrer, els dos s’havien reunit feia unes setmanes per a fer els preparatius de l’homicidi de la filla de l’empresari i evitar ser descoberts per les autoritats andorranes. 

 

Àlex, que sospitava que la noia no era filla de l’empresari i que aquest suplantava l’identitat d’un altre, rebuscà pels pantalons de la víctima fins que trobà el que cercava: al passaport de l'adolescent hi descobrí el seu nom i el de sa mare però el de son pare no; mare i filla es deien igual… Jèssica Canigó, la qual cosa significava que sa mare havia enviat aquells correus. 

 

Buscà a la base de dades si tenia antecedents; no en tenia però sí que obtingué la direcció de la seva residència: eixí amb Arnau cap a Engordany —el lloc natal de l’intendent— deixant la resta d’interrogatoris per a més avant, doncs era urgent de posar-la en un lloc segur perquè el culpable, si a hores d’ara ho havia descobert, tornaria a actuar assassinant la mare de la víctima. 

 

Arribaren al cap de mitja hora i trobaren la porta de casa seva oberta; el pany no estava forçat però els mobles estaven regirats. Trobaren el cos mort de la senyora Canigó al terra del menjador. 

 

Quan arribà el forense i acabà de realitzar l’autòpsia al cadàver, eixe determinà l’hora i la causa de la mort: entre les deu i dos quarts d’una de la nit algú l’havia estrangulat amb una corda i l’havia apunyalat per darrere, la qual cosa va fer pensar a Arnau que es tractava de la signatura de l’homicida i que era una assassí en sèrie. 

 

El detectiu Bonet demanà al doctor si havia descobert alguna cosa més de la primera víctima i aquest li corroborà les seves sospites quan contestà afirmativament: 

 

—Em temo que sí i és important que ho sàpiga!—. Exclamà el cirurgià.—: La causa de la mort fou errònia; li havia disparat un tret i molt em temo que l’apunyalament per darrere és la pista que deixa. 

 

—Moltes gràcies doctor!—. Exclamà Arnau.—: Ara sabem que és la mateixa persona… Però qui vol mal a les Canigó?—. Es preguntà en veu baixa. 

 

Isqueren del menjador i Àlex pujà al segon pis; a l’estudi trobà l’ordinador portàtil encès i una pàgina web de cites amb el xat obert… L’intendent ordenà a la científica que se l’emportés per a cercar empremtes i saber quins contactes de la dona eren els més freqüents d’aquesta per a xatejar. 

 

El qui liderava el rànquing era l’alemany! Li havia dit en certa ocasió que son espòs estava mort i que anhelava trobar una nova parella per a conviure. Descobriren també que l’espòs del mort de la víctima era l’empresari del qual l’assassí s’havia fet passar i que estaven divorciats però que ella continuava treballant a la seva empresa: la mateixa que havia contractat el narcotraficant alemany! 

 

Arnau rebé la telefonada d’un número ocult i l’agafà. La veu era d’home jove i l’identificà: es tractava, sens dubte, del seu client que, segons l’informava, tenia en mans a Lorena i l’amenaçava d’occir-la si no parava la investigació en penjar; quan ho va fer demanà a Àlex des d’on s’havia produït i descobriren la població: Escaldes, i una direcció… Un magatzem que, segons l’informà el seu amic, havia estat abandonat quatre anys enrere. 

 

Enviaren un grup d’agents cap allí i hi descobriren el cos sense vida de l’home que s’havia fet passar per l’empresari; el cotxe que hi havia a fora tenia la matrícula alemanya i el cirurgià, en fer-li l’autòpsia, determinà estrangulament amb les mans —produït durant una baralla— i apunyalament per darrere com les anteriors morts. 

 

Les empremtes que trobaren coincidiren amb les d’un mafiós i homicida en sèrie alemany que estava cercat per les autoritats del seu país per haver comès deu crims que seguien tots un mateix patró: assassinava familiars i persones relacionades amb eixos familiars i els occia de la mateixa manera… La seva signatura era l’apunyalament per l’esquena desprès d’estrangular-los o disparar-los. 

 

Se sentiren passes i el criminal entrà a la nau industrial essent arrestat immediatament per la policia andorrana; a comissaria confessà la seva culpabilitat contestant a les preguntes que Arnau i Àlex li feien per torns: ara un, ara l’altre; desprès l’un, desprès l’altre i així successivament. 

 

—Desprès de cometre el desè homicidi a Berlín em vaig amagar al vostre país. Vaig demanar feina al marit de la senyora Canigó però no me la donà perquè descobrí la meva identitat; em vaig canviar el nom desprès de matar-lo i vaig obrir-me un compte a la pàgina web de cites que les Canigó usaven. 

 

»Vaig posar-me en contacte amb la senyora Canigó fins que descobrí qui era jo realment i, per evitar ser descobert, vaig contractar a un sicari per a que es fes passar per l’empresari occit per mi per a segrestar la seva filla si no em donava els mil euros com a fiança per prometre’m que no els ho contaria. No ho va fer i vaig ordenar-li occir-la. 

 

»Al cap d’uns dies vaig posar-me en contacte amb el sicari i vaig demanar que, fent-se passar pel pare de la víctima, contractés a Arnau i investigués el segrest de na Jèssica per evitar que sospitessin de nosaltres sabent que els bòfies ens cercaven. 

 

»Va venir vostè aquí i mentre era al bar amb el seu amic, vaig apunyalar per darrere a na Jèssica, un cop ja morta de feia uns dies, vaig deixar el seu cos a prop de la carretera principal, em vaig posar les seves botes i vaig fer les petjades per simular que la noia s’havia escapat i el segrestador l’havia occit. 

 

»Vaig tornar-me a posar en contacte amb la mare a través del perfil del sicari i un cop vaig obtenir l’adreça, vaig anar-hi i la vaig estrangular i apunyalar. El sicari em va dir que ho volia explicar tot a la policia i per evitar ser jo descobert, vaig dur-lo a la fàbrica, on vostès l’han trobat mort, per a matar-lo. Ens vam discutir, vaig estrangular-lo amb les mans i vaig apunyalar-lo també. Aquí tenen les proves. 

 

Els mostrà el revòlver amb què el sicari havia occit a la noia de catorze anys, la nota que havia escrit per simular el segrest i els dos matxets utilitzar per a signar les dues darreres morts… Fou extradit a Alemanya on fou jutjat i condemnat; les proves també foren enviades cap allí. 

 

Àlex Benítez i Arnau Bonet s’abraçaren a l’heliport i el detectiu pujà a l’helicòpter que el duria de retorn a Mallorca on la seva família l’esperava per a celebrar la gesta… Però la trucada de Pere Solivella li capgirà els plans i eixe cop hagué de viatjar a Barcelona per a resoldre un nou robatori; un nou cas començava pels tres amics!