ELS INICIS DEL JOVE BLANES

ELS INICIS DEL JOVE BLANES

N’Artur Blanes era un estudiant de Dret andorrà que vivia amb el seu pare Jesús i la seva mare Laura a Encamp, en una casa d’alta muntanya, als afores de la ciutat, on son pare tenia el seu despatx que feia servir per a atendre els clients que demanaven els seus serveis car ell era detectiu privat.

El fill dels Blanes havia nascut el 27 de desembre de l’any 2000 a Andorra la Vella i havia entrat com a agent de la policia nacional andorrana quan acabà els estudis de secundària alternant el batxillerat humanístic que cursava a Vielha amb el seu càrrec públic; en fer els dinou havia ascendit a inspector per mèrits propis i havia començat a eixir amb la que seria la seva esposa al cap d’uns anys, en acabar la carrera a través de la UOC.

El jove Artur tenia els cabells a rínxols atzabeja, els ulls castanys, el bigoti negre i la barba punxeguda també negre. Alt i fort i d’aspecte atlètic, als cinc anys els seus pares l’havien apuntat a les categories inferiors de la Unió Esportiva Santa Coloma i amb divuit anys havia debutat al primer equip essent una de les perles del planter… Jugava al futbol com a passatemps i ho alternava amb els estudis i la feina, però d’ençà del primer cas que li tocà investigar, decidí abandonar-ho i centrar-se en el que més l’apassionava: la investigació d’homicidis, robatoris i segrestos com son pare; de fet, l’havia ajudat en més d’una ocasió des que complí els deu anys.

A principis d’aquell estiu havien mort a trenc d’alba, en un bosc del Principat, a un caçador de senglars; es desconeixien les causes i Jesús Blanes, que estava de vacances a Mallorca amb la seva esposa, havia refusat la oferta del comissari en cap aconsellant que li encarreguessin el lideratge de la investigació al seu fill, que ja estava prou capacitat com per a ser-ne el responsable.

Artur s’havia reunit amb el forense al cap de dos dies i aquest l’informà del que havien descobert fent l’autòpsia al cadàver: l’home, d’uns cinquanta anys, havia estat occit amb el seu propi fusell a causa d’una bala disparada just al front… Les autoritats sospitaven que es tractava d’un suicidi però l’inspector deduí que es tractava d’un assassinat.

Començà els interrogatoris aquella tarda. Per a fer-ho s’havia rodejat del seu grup de confiança: el tinent Joan March i el sotsinspector Pere Sanz serien els homes que l’ajudarien en tot moment i la seva novia Marta Llobet seria la secretària d’eixos tres nois.

No tenia gaire família: una esposa que havia mort en un accident de tren feia tres anys i una filla casada que vivia a San Francisco amb un jove actor de Hollywood; tenia un germà gran resident a Madrid, la seva segona esposa, divorciada d’ell feia dos mesos, que vivia a Berlín i molts amics de joventut… Un d’ells era ecologista i estava en contra de tot allò que perjudicava als animals; eixe era amant dels senglars.

El citaren a declarar al jorn següent a comissaria però no es presentà; com que vivia a Ordino i Encamp estava a prop, Artur agafà el seu Smart blanc biplaça i acompanyat per Pere es presentà a casa seva. Trucaren al timbre i no contestà ningú; prepararen els seus revòlvers, esbotzaren la porta i entraren.

Trobaren el seu cadàver a la cuina; l’havien mort feia una setmana amb un matxet i tots els seus òrgans estaven en estat de descomposició, escampats pel terra i les parets. Les últimes trucades realitzades havien estat les d’un número francès corresponent a la ciutat de Marsella que pertanyia a un amic en comú de l’ecologista i el caçador però el contingut havia estat esborrat.

Mentre Pere trucava a la científica, Artur començà a moure’s pel casalot cercant l’arma homicida; era suficientment gran com per a perdre’s-hi amb tot de passadissos, dormitoris, cambres de bany, etc.

L’inspector Blanes descobrí un rierol de sang que provenia de l’estudi; la porta estava tancada amb clau. La tirà a terra i entrà, encengué el llum quan el sol ja s’havia post entre les muntanyes de la cara sud de la mansió… No estava previst que plogués o nevés però de cop, un llamp caigué i marxà l’electricitat.

Sentí passes que s’apropaven: eren les de Pere o hi havia algú més a la casa? Eixí de l’habitació i algú el colpejà amb un gerro; quan es despertà no sabia què havia succeït ni a on era.

Cridà el nom del seu amic però no obtingué resposta. Escoltà una veu que parlava per telèfon; no entenia el que deia: era francès o pot ser anglès? Per l’accent sabé que era alemany i que era veu de dona… «—Ja ho tinc! La segona muller del caçador?» digué en veu baixa; pero no, no es tractava d’ella.

Havia d’escapar fos com fos: estava en perill.

La senyora penjà l’auricular i entrà. Obrí les cortines i un raig de sol il·luminà tènuement l’habitació; quantes hores havien passat? La forastera li preguntà el nom en accent alemany i li qüestionà els motius que tenia per haver entrat a la seva propietat però Artur es mantingué callat… Li oferí una tassa de cafè però tampoc va respondre i ella isqué del dormitori tancant-lo de nou.

Passaren hores fins que pogué sortir de la sala on el tenien segrestat. Tornà al lloc on havia deixat a Pere però aquest no hi era i tampoc als llocs que el cercà… El seu cotxe havia desaparegut també.

Sentí un soroll familiar i de cop copsà que el seu vehicle tornava per on havia marxat, aquest cop conduït pel seu suposat amic —puix que es tractava d’un que s’assemblava i li havia suplantat la identitat— i la dona que l’havia deixat inconscient durant diverses hores. Anaven parlant en alemany sobre com es deslliurarien dels cossos un cop haurien aconseguit fer desaparèixer Artur del mapa.

L’home li anava proposant mètodes i la dona no els trobava adequats fins que al final la dona se li acudí el pla perfecte:

—Els calcinarem amb benzina i d’aquesta manera, un cop reduïts a cendres, els enterrarem evitant que la policia els descobreixi!—. Exclamà la senyora i el seu company hi estigué d’acord.

Blanes apuntà el seu revòlver a les rodes del seu cotxe i disparà quatre trets per a desinflar-les i que no poguessin escapar. Els emmanillà i interrogà al fals Pere, que estava mort de por, el qual negà tenir qualsevol tipus de relació amb l’alemanya; com que Artur confiava en ell, l’alliberà, però en comptes d’agraïr-li-ho, l’apunyalà ferint-lo de mort.

Sort que un cotxe patrulla que passava per allí, en veure els fets, s’aproximà i mentre un agent arrestava a l’home, l’altre socorria a n’Artur curant-li la ferida i oferint-li un tros de xocolata per evitar mals majors.

Un cop foren tancats en una cel·la de comissaria Joan comença l’interrogatori descobrint que l’home havia pres la roba que duia Pere i l’havia tancat al garatge de la casa per evitar ser enxampats; la dona alemanya havia robat a n’Artur les claus del cotxe i l’havien usat per evitar sospites i confessaren que havien estat els sicaris de l’homicidi del caçador, un tal Ferran Soldevila. No els proporcionaren el nom de la persona que els havia contractat.

Però quan Joan i Artur tornaren a la casa i alliberaren a Pere, aquest els explicà el que havia descobert: una carta que citava als dos sicaris aquella tarda a les sis en un bar de la capital i la signava un anònim; mentre Joan i Pere anaven a entrevistar-se amb l’autor del missatge, Artur es quedà al llit de la seva oficina descansant.

Era un senyor pèl-roig amb pigues a la cara i ferros a les dents que bevia un vas de rom al fons del cafè. En veure’ls intentà escapar per la finestra oberta però Joan arribà just a temps i evità la seva mort; li llegiren els drets i se l’emportaren.

Resultà ser el germà de la segona esposa de Ferran. Aquest i l’ecologista, un jove anomenat Pol Bondia, els devien diners i com que s’havien negat a pagar-los el deute havien decidit d’occir-los però en voler cometre els crims algú se’ls havia avançat i els havia causat. Malgrat tot, confessà haver vist com els sicaris havien mort a Ferran i en fer el reconeixement dels dos, els identificà afirmativament.

Artur, en saber-ho, repassà la llista dels contactes del caçador i descobrí un nom que se li havia passat per alt; més que un nom, una relació: el germà del caçador i Pol Bondia eren amants; el germà del caçador estava casat en primeres núpcies amb la segona esposa de son germà Ferran i aquest posava les banyes a la seva segona dona amb l’ecologista.

A casa de Pol Bondia trobaren unes fotos fetes feia temps i una nota que li demanava mil euros si no volia que eixís a la llum la seva relació amb Ferran; l’havia escrit la segona esposa, la dona banyuda de Ferran.

Les empremtes de l’arma del segon crim descoberta per la científica coincidiren amb les d’ella i l’Europol l’arrestà com a homicida d’en Pol Bondia. Qui havia mort al caçador? Doncs el seu germà de Madrid, quan descobrí que estava sent enganyat per l’ecologista amb Ferran a través de la muller d’aquest; contractà als sicaris per a que l’assassinessin i, d’aquesta manera, venjar-se de son germà per haver-li robat les seves parelles i haver enganyat a una d’elles amb l’altra.

—Queden detinguts per haver causat respectivament, la mort de Ferran Soldevila i de Pol Bondia. Tenen dret a guardar silenci i a un advocat; qualsevol cosa que diguin serà utilitzada en contra seva davant d’un tribunal!—. Blanes els llegí els drets tot mostrant-los les proves.— Pel que fa a vostès —digué dirigint-se als sicaris—, romanen en aquesta comissaria sota vigilància com a còmplices a sou del senyor Ausiàs Soldevila i Matamoros esperant el seu judici!—. Acabà de dir Artur i ordenà a Joan i a Pere que se’ls emportessin de nou cap a la cel·la que ocupaven.

Tornà cap a casa on Jesús l’esperava per a felicitar-lo i li proposà de ser el seu soci… Acceptà el repte ofert i pare i fill passaren a treballar plegats a l’empresa familiar.

ENQUESTA 1

Quin conte en català us ha agradat més de moment?

1.- UNA AUTÒPSIA EN VIDA (Part 1)

2.- UNA AUTÒPSIA EN VIDA (Part 2)

3.- RETORN MELANCÒLIC 

4.- TRAGÈDIA A LA VALENCIANA

5.- BOTIFARRES PER A SOPAR? 

6.- EL CAS ANDREU

7.- LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

8.- ARNAU BONET A ANDORRA

Per votar, posin el número corresponent en un comentari (1-8) i a més a més proposin tema pel següent conte que escrigui i el nom que els agradaria que tingués el protagonista; d'entre tots els participants celebraré un sorteig i el guanyador tindrà conte dedicat per mi... Tenen temps fins el 31 d'agost. 

ARNAU BONET A ANDORRA

ARNAU BONET A ANDORRA

 

Havien passat tres anys des del naixement d’Ausiàs Bonet, el primer fill del detectiu Arnau Bonet i la seva segona esposa, na Lorena Collbató, els quals havien tornat a ser pares; eixe cop de bessonada: n’Alba, una nena de cabells pèl-rojos com sa mare, i n’Artur de cabells castany foscos com son pare… El matrimoni havia venut la casa d’Elx i ara vivien a Palma per a ser a prop dels pares de la senyora Bonet, doncs necessitaven la seva atenció perquè progressivament havien perdut visió i ja no podien realitzar les tasques domèstiques que havien fet durant els anys de la primera joventut de la seva filla. 

 

Arnau havia refundat la seva empresa d’investigació privada reincorporant als seus amics Joan Macià i Pere Solivella que, per problemes econòmics, havien tancat el seu negoci i s’havien quedat a l’atur; amb visió de futur, preveient que continuarien en alça les seves finances, decidí d’obrir dues filials: la de Barcelona seria regentada per Macià i la de València per Solivella; d’aquesta manera ampliaria la zona d’investigació i ocuparia la totalitat dels Països Catalans, essent-ne ell el líder. 

 

Mesos més tard, una nit d’estiu que havia decidit passar amb la seva esposa al jardí de casa observant com la lluna coronava el cel, rebé la visita d’un empresari andorrà que els volia contractar perquè havien passat quaranta vuit hores de la desaparició de la seva filla de catorze anys i havia rebut un missatge demanant que pagués els mil euros del rescat si la volia tornar a veure viva ja que si no l’assassinarien. 

 

Segons els explicà, la nota l’havia descobert aquell matí a la taula del seu despatx i, en preguntar-li a la seva secretària qui li havia donat, ella li havia contestat que l’individu que havia deixat la carta era un jove de trenta anys, cabells rossos i ulls blaus, d’aspecte atlètic que tenia accent alemany; l’home havia estat treballador de la seva fàbrica i havia estat acomiadat l’any anterior perquè havien descobert que els robava part dels guanys i traficava amb la màfia espanyola amagant en l’interior de les caixes, lots de cicuta i cianur per a que aquests poguessin cometre els homicidis que causaven als jugadors i altres clients que tenien deutes amb ells. 

 

El senyor Bonet, que sospità d’eixe noi, va voler saber si sabia a on vivia però l’empresari ho negà rotundament; a l’expedient laboral no sortia però de delictes n’havia comès un munt i els aconsellà de parlar amb l’intendent de la policia andorrana, el senyor Àlex Benítez, que també investigava el segrest. 

 

L’intendent Benítez feia dos mesos que havia assolit el càrrec anhelat feia anys; el 31 de desembre de l’any anterior havia complert els trenta i s’havia casat amb la seva nòvia Alsàcia Samsó… Tenia els cabells a rínxols atzabeja i els ulls castanys; ni alt ni prim, ni baix ni gras, força atractiu, havia conegut a Arnau feia dos anys i s’havien fet amics, col·laborant en alguns misteris que investigaven sempre i quan algun dels dos necessités l’ajuda de l’altre. 

 

El trucà durant l’esmorzar del matí següent i decidiren de reunir-se a la capital del principat, a les vuit d’aquella tarda per a parlar sobre el cas. Arnau va fer les maletes i desprès de dinar agafà un avió cap a Barcelona i un helicòpter cap a Andorra la Vella… 

 

Però el que havia de ser un retrobament, acabà essent l’inici d’un nou homicidi per a resoldre’l plegats, doncs les autoritats andorranes havien descobert el cadàver de la filla de l’empresari, llançat entre els matolls prop de la carretera principal i hagueren de deixar el cafè per a més tard per a reunir-se amb la científica. 

 

El forense, quan arribaren, ja era allí fent l’autòpsia i determinà que havia estat apunyalada per darrere; per les petjades que hi havia a prop del cos de la noia, Benítez deduí que s’havia escapat d’on la tenien retinguda i els segrestadors l’havien mort per sorpresa. 

 

El jove policia ordenà als seus subordinats que acordonessin la zona i cerquessin l’arma homicida mentre ell i Arnau començaven a interrogar els testimonis. Al cap d’uns minuts, un agent trobà la dalla amb la qual l’assassí l’havia occit; les empremtes que trobaren coincidiren amb les de son pare, el client que havia contractat a Arnau, i Àlex demanà una ordre per a escorcollar la seva oficina. 

 

Arnau entrà al seu correu i hi descobrí els missatges que la seva filla li havia enviat amb el que havia descobert sobre el treballador alemany però tal i com pogueren copsar en les seves respostes, al contrari del que li havia dit la nit anterior, l’alemany i l’empresari treballaven colze a colze en el narcotràfic perquè el pare de la víctima el defensava fervorosament i confiava en ell… 

 

A més a més l’alemany s’encarregava del blanqueig dels diners que obtenien dels negocis opacs i, segons afirmava un cambrer, els dos s’havien reunit feia unes setmanes per a fer els preparatius de l’homicidi de la filla de l’empresari i evitar ser descoberts per les autoritats andorranes. 

 

Àlex, que sospitava que la noia no era filla de l’empresari i que aquest suplantava l’identitat d’un altre, rebuscà pels pantalons de la víctima fins que trobà el que cercava: al passaport de l'adolescent hi descobrí el seu nom i el de sa mare però el de son pare no; mare i filla es deien igual… Jèssica Canigó, la qual cosa significava que sa mare havia enviat aquells correus. 

 

Buscà a la base de dades si tenia antecedents; no en tenia però sí que obtingué la direcció de la seva residència: eixí amb Arnau cap a Engordany —el lloc natal de l’intendent— deixant la resta d’interrogatoris per a més avant, doncs era urgent de posar-la en un lloc segur perquè el culpable, si a hores d’ara ho havia descobert, tornaria a actuar assassinant la mare de la víctima. 

 

Arribaren al cap de mitja hora i trobaren la porta de casa seva oberta; el pany no estava forçat però els mobles estaven regirats. Trobaren el cos mort de la senyora Canigó al terra del menjador. 

 

Quan arribà el forense i acabà de realitzar l’autòpsia al cadàver, eixe determinà l’hora i la causa de la mort: entre les deu i dos quarts d’una de la nit algú l’havia estrangulat amb una corda i l’havia apunyalat per darrere, la qual cosa va fer pensar a Arnau que es tractava de la signatura de l’homicida i que era una assassí en sèrie. 

 

El detectiu Bonet demanà al doctor si havia descobert alguna cosa més de la primera víctima i aquest li corroborà les seves sospites quan contestà afirmativament: 

 

—Em temo que sí i és important que ho sàpiga!—. Exclamà el cirurgià.—: La causa de la mort fou errònia; li havia disparat un tret i molt em temo que l’apunyalament per darrere és la pista que deixa. 

 

—Moltes gràcies doctor!—. Exclamà Arnau.—: Ara sabem que és la mateixa persona… Però qui vol mal a les Canigó?—. Es preguntà en veu baixa. 

 

Isqueren del menjador i Àlex pujà al segon pis; a l’estudi trobà l’ordinador portàtil encès i una pàgina web de cites amb el xat obert… L’intendent ordenà a la científica que se l’emportés per a cercar empremtes i saber quins contactes de la dona eren els més freqüents d’aquesta per a xatejar. 

 

El qui liderava el rànquing era l’alemany! Li havia dit en certa ocasió que son espòs estava mort i que anhelava trobar una nova parella per a conviure. Descobriren també que l’espòs del mort de la víctima era l’empresari del qual l’assassí s’havia fet passar i que estaven divorciats però que ella continuava treballant a la seva empresa: la mateixa que havia contractat el narcotraficant alemany! 

 

Arnau rebé la telefonada d’un número ocult i l’agafà. La veu era d’home jove i l’identificà: es tractava, sens dubte, del seu client que, segons l’informava, tenia en mans a Lorena i l’amenaçava d’occir-la si no parava la investigació en penjar; quan ho va fer demanà a Àlex des d’on s’havia produït i descobriren la població: Escaldes, i una direcció… Un magatzem que, segons l’informà el seu amic, havia estat abandonat quatre anys enrere. 

 

Enviaren un grup d’agents cap allí i hi descobriren el cos sense vida de l’home que s’havia fet passar per l’empresari; el cotxe que hi havia a fora tenia la matrícula alemanya i el cirurgià, en fer-li l’autòpsia, determinà estrangulament amb les mans —produït durant una baralla— i apunyalament per darrere com les anteriors morts. 

 

Les empremtes que trobaren coincidiren amb les d’un mafiós i homicida en sèrie alemany que estava cercat per les autoritats del seu país per haver comès deu crims que seguien tots un mateix patró: assassinava familiars i persones relacionades amb eixos familiars i els occia de la mateixa manera… La seva signatura era l’apunyalament per l’esquena desprès d’estrangular-los o disparar-los. 

 

Se sentiren passes i el criminal entrà a la nau industrial essent arrestat immediatament per la policia andorrana; a comissaria confessà la seva culpabilitat contestant a les preguntes que Arnau i Àlex li feien per torns: ara un, ara l’altre; desprès l’un, desprès l’altre i així successivament. 

 

—Desprès de cometre el desè homicidi a Berlín em vaig amagar al vostre país. Vaig demanar feina al marit de la senyora Canigó però no me la donà perquè descobrí la meva identitat; em vaig canviar el nom desprès de matar-lo i vaig obrir-me un compte a la pàgina web de cites que les Canigó usaven. 

 

»Vaig posar-me en contacte amb la senyora Canigó fins que descobrí qui era jo realment i, per evitar ser descobert, vaig contractar a un sicari per a que es fes passar per l’empresari occit per mi per a segrestar la seva filla si no em donava els mil euros com a fiança per prometre’m que no els ho contaria. No ho va fer i vaig ordenar-li occir-la. 

 

»Al cap d’uns dies vaig posar-me en contacte amb el sicari i vaig demanar que, fent-se passar pel pare de la víctima, contractés a Arnau i investigués el segrest de na Jèssica per evitar que sospitessin de nosaltres sabent que els bòfies ens cercaven. 

 

»Va venir vostè aquí i mentre era al bar amb el seu amic, vaig apunyalar per darrere a na Jèssica, un cop ja morta de feia uns dies, vaig deixar el seu cos a prop de la carretera principal, em vaig posar les seves botes i vaig fer les petjades per simular que la noia s’havia escapat i el segrestador l’havia occit. 

 

»Vaig tornar-me a posar en contacte amb la mare a través del perfil del sicari i un cop vaig obtenir l’adreça, vaig anar-hi i la vaig estrangular i apunyalar. El sicari em va dir que ho volia explicar tot a la policia i per evitar ser jo descobert, vaig dur-lo a la fàbrica, on vostès l’han trobat mort, per a matar-lo. Ens vam discutir, vaig estrangular-lo amb les mans i vaig apunyalar-lo també. Aquí tenen les proves. 

 

Els mostrà el revòlver amb què el sicari havia occit a la noia de catorze anys, la nota que havia escrit per simular el segrest i els dos matxets utilitzar per a signar les dues darreres morts… Fou extradit a Alemanya on fou jutjat i condemnat; les proves també foren enviades cap allí. 

 

Àlex Benítez i Arnau Bonet s’abraçaren a l’heliport i el detectiu pujà a l’helicòpter que el duria de retorn a Mallorca on la seva família l’esperava per a celebrar la gesta… Però la trucada de Pere Solivella li capgirà els plans i eixe cop hagué de viatjar a Barcelona per a resoldre un nou robatori; un nou cas començava pels tres amics!

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.

EL CAS ANDREU

EL CAS ANDREU

—Arnau, Joan és aquí per parlar amb tu. Què estàs fent?—. Preguntà la senyora Bonet al seu marit que era a l’habitació jugant amb la seva filla.—: Li dic que entri i s’esperi a la sala d’estar?

—Sí. Ara baixo; abans he d’arreglar-me.—. Digué el senyor Bonet.—: Prepara-li un plat de galetes i una tassa de te!—. Ordenà a la seva esposa.

Cinc minuts més tard Arnau ja era a baix saludant al seu amic i preguntant-li què estava fent a casa seva… La resposta de Joan fou breu però concisa, detallada amb tots els ets i uts de la qüestió: havien atemptat, per segon cop en un mes, contra el president de la Generalitat Valenciana mentre tornava, amb el cotxe de la presidència, d’una reunió amb els sindicalistes anarquistes que s’havien declarat en vaga de fam per aconseguir una millora del salari mínim i un increment de les pensions; els havien contractat perquè esbrinéssin qui estava al darrere de tot allò, malgrat els interessos de bona part de les Corts, que anhelaven la seva dimissió.

Arnau i Joan acordaren que es reunirien al matí següent amb el cap de govern per a obtenir una llista amb els noms dels principals opositors i fer unes quantes preguntes rutinàries al client, però quan Joan sigué a fora, el senyor Bonet rebé una trucada que li capgirà els plans i va haver d’actuar ràpidament: la muller del president havia trobat el seu cadàver a la biblioteca del palau presidencial i havia estat detinguda per la policia com a principal sospitosa, doncs era l’única que es trobava a l’escena del crim quan succeí l’homicidi. El detectiu Bonet eixí de casa amb el seu BMW i es dirigí a comissaria per a demanar explicacions al líder del cas.

La persona que dirigia la investigació era una dona esvelta, de cabells rossos i ulls blaus, d’orígen balear que es deia Lorena Collbató i devia tenir aproximadament uns trenta anys… Ocupava la plaça que Arnau havia deixat bacant feia unes setmanes essent la mà dreta d’aquell comissari un xic estúpid que l’havia descendit de categoria per un error no gaire important que havia comès durant el cas Beloki.

La sotsinspectora Collbató, en veure’l entrar al seu despatx, va fer com si res i seguí analitzant els informes del forense, que ja havia fet l’autòpsia i havia dictaminat l’hora i la causa de la mort: entre la una i les cinc de la tarda algú havia entrat a la biblioteca i l’havia escanyat amb una corda mentre aquest bevia una ampolla de vi i menjava unes olives mirant la televisió.

La científica havia trobat les empremtes dactilars de la seva esposa i, per aquest motiu, la sotsinspectora Collbató l’havia arrestat sense pensar-s’ho dos cops; ara redactava al seu despatx les conclusions que entregaria al jutge instructor per a tancar el cas oficialment.

—Vinc a felicitar-la, sotsinspectora, per la seva tasca… M’ha deixat realment estupefacte!—. Exclamà hirònicament el senyor Bonet.—: Però, si em permet, en tres dies demostraré que s’equivoca i que el culpable és un altre.— afegí Arnau que penjà el seu abric al penja-roba del seu antic despatx mentre la reptava.—: Vol acceptar el meu repte?

—D’acord! Accepte el repte… Si en tres dies no ha demostrat la innocència de l’acusada, tancaré el cas i vostè haurà de dir públicament que és un fracassat i haurà d’abandonar la seva tasca com a detectiu privat!—. Va dir Lorena, mofant-se del seu adversari no gensmenys important que ella.—: M’ha escoltat? Ha escoltat el que li acabe de dir?—. Preguntà la sotsinspectora Collbató.

El temps transcorria amb pas ferm; cada minut comptava, així que Arnau, sense despedir-se de la noia que ocupava la seva antiga cadira, marxà cap a la seva oficina per a anunciar als seus socis el que havia promès i posar-se tots tres en marxa per a resoldre’l en el temps acordat.

Demanaren al jutge un permís per a visitar a la reclusa al centre on estava internada preventivament però malgrat ser amic d’Arnau, per pressions del comissari, no l’aconseguiren; així doncs, davant la negativa per part del president del tribunal que la jutjaria, decidiren en primera instància d’anar a l’escena de l’homicidi on la policia cercava la corda.

En arribar a la mansió, varen veure al majordom que netejava el vehicle que normalment usava el president per anar a la feina. Ordenaren al criat que aturés el que estava fent i demanaren al senyor que obrís el cotxe per a mirar l’interior d’aquest i comprovar si el criminal havia deixat les empremtes allí i, si realment l’havien mort a la biblioteca o no.

Joan Macià descobrí un rierol de sang que regalimava pel seient del darrere. Desprès d’avisar Arnau Bonet i Pere Solivella, els tres copsaren l’arma homicida verdadera… Era un revòlver que els de balística, en fer les proves pertinents, descobriren el calibre de la pistola i les empremtes: feia cinc mil·límetres i mig i pertanyia al germà de la víctima, un home; un coronel ja retirat que blanquejava els diners que el govern presidit pel mort utilitzava per a finalitats il·legals i trames de corrupció que esquitxaven de ple al poder judicial mateix… A la cúpula del poder judicial espanyol.

Però per sorpresa d’Arnau i els seus amics, quan l’anaren a visitar aquella tarda, descobriren que el germà de la víctima estava en estat de descomposició des de feia dues setmanes i mitja… L’assassí del president havia utilitzat guants!

La sotsinspectora Collbató corroborà les sospites del senyor Bonet: possiblement, algun diputat que no volia el govern actual, ni tampoc que l’involucréssin entre les corrupteles que la Generalitat havia estat duent a terme fent empobrir les classes obreres en benefici de les dominants, estava al darrere de tot allò.

El detectiu Bonet demanà a Lorena si tenia la llista dels principals opositors al govern presidit pel primer ministre assassinat i aquesta li entregà la còpia de la llista que la sospitosa havia elaborat durant l’interrogatori.

Bonet dona les gràcies a Collbató i, per sort o per desgràcia, hi descobrí un nom que la liderava… El del majordom! Arnau i Joan marxaren a interrogar-lo mentre Pere i la sotsinspectora cercaven la pista necessària per a descobrir el culpable: l’arma del crim.

El sol es ponia per l’horitzó rogenc que semblava que tenyia el cel de sang. Arribaren els dos investigadors al lloc on havien estat aquell migdia i el majordom els rebé oferint-los dues tasses de cafè que acceptaren perquè estaven assedegats; no havien begut res en tot el dia i feia molta calor.

El criat els preguntà què volien d’ell i Arnau començà a preguntar-li per la relació que tenia amb el mort i el seu germà. Malgrat les proves que li mostraren, els va dir que sempre s’havia dut bé amb ell d’ençà que havia estat elegit líder del govern i, per eixe motiu, van haver d’esperar els resultats de la segona autòpsia i el permís per a cercar a la base de dades si tenia antecedents policials greus.

Dos dies més tard, el forense els contà que l’havien estrangolat també amb una corda i que, a més a més, l’havien enverinat. El jutge els va dir que el majordom no havia comès cap delicte en tots els anys contractat per la víctima. Llavors, qui era el responsable de les dues morts? Qui estava al darrere de tot allò?

La sotsinspectora trucà a mitja tarda al seu contrincant per saber com li continuava anant la investigació… Cinc minuts desprès de penjar, Arnau rebé un missatge de l’assassí que el citava aquella nit per a explicar els motius que tenia per haver causat els crims.

Però no es va poder reunir amb ell perquè un dels vigilants trobà el cadàver de la dona del president i una nota on confessava la seva culpabilitat; Arnau no s’ho va creure i demanà a la científica per la cal·ligrafia de la carta.

Segons l’informaren, era lletra de dona… L’expert en grafètica identificà per com havia estat escrita, que devia tenir uns catorze anys la noia que l’havia escrit. A les propietats de la reclusa, d’entre les quals hi aparegué la foto d’una noia que devia tenir més o menys la mateixa edat que l’autora de la carta, hi descobriren també diners en efectiu i un bitllet d’avió als Estats Units.

Al dors de la foto hi havia una inscripció escrita a mà per la propietària: “filla” i un cor dibuixat… Cap nom; només un telèfon mòbil que Arnau marcà al teclat del seu smartphone i trucà. Al cap d’uns minuts, una veu greu de noia jove contestà la trucada. El senyor Bonet li preguntà pel nom i ella li respongué com s’anomenava: Marta Andreu.

Passaren uns minuts fins que Arnau començà l’interrogatori. En fer-ho, l’adolescent penjà de seguida. Els policies descobriren que la presa havia estat assassinada per la seva filla ja que les empremtes de la corda apuntaven a Marta… Les altres cordes aparegueren hores més tard i també tenien les mateixes marques digitals.

Arnau Bonet demanà a la sotsinspectora que li donés l’adreça des d’on Marta Andreu havia agafat la trucada… Sens dubte es tractava de la casa presidencial. Lorena Collbató envià a un grup d’agents cap allà per a arrestar-la, però per sorpresa seva, qui els esperava, no era tan sols la senyoreta Andreu, sinó el majordom també, que havia estat el seu còmplice en tot moment i ho havia planejat tot.

A comissaria, Marta Andreu contestà les preguntes que Arnau li va fer i confessà la seva culpabilitat.

—Mon pare m’havia violat uns quants cops durant el seu mandat presidencial fins al punt d’odiar-lo i dessitjar la seva mort. Vaig demanar ajuda a ma mare, però era fidel i sempre defensà al seu espòs; per eixe motiu vaig acudir al majordom, que no estava a favor de les seves polítiques i el volia mort un cop va saber de les seves trames corruptes…

»Ell planejà tot: va decidir assassinar primerament al meu oncle per simular que es tractava d’un assassí en sèrie i fer culpable a un dels diputats que anhelava la dimissió del president Andreu. Tot seguit matà a mon pare i jo, en una de les visites, prèviament li vaig donar la corda, els guants i la carta que faria culpable a ma mare, per a que ell l’occís… Es va negar i ho vaig fer.

Un cop firmada la seva declaració, tancada en una cel·la de comissaria juntament amb el seu còmplice, Lorena va felicitar a Arnau per la seva brillant tasca i, reconeixent el seu error, va presentar la dimissió al comissari incorporant-se a l’equip del senyor Bonet i inicià una relació amorosa amb el qui havia estat el seu contrincant.