ELS INICIS DEL JOVE BLANES

ELS INICIS DEL JOVE BLANES

N’Artur Blanes era un estudiant de Dret andorrà que vivia amb el seu pare Jesús i la seva mare Laura a Encamp, en una casa d’alta muntanya, als afores de la ciutat, on son pare tenia el seu despatx que feia servir per a atendre els clients que demanaven els seus serveis car ell era detectiu privat.

El fill dels Blanes havia nascut el 27 de desembre de l’any 2000 a Andorra la Vella i havia entrat com a agent de la policia nacional andorrana quan acabà els estudis de secundària alternant el batxillerat humanístic que cursava a Vielha amb el seu càrrec públic; en fer els dinou havia ascendit a inspector per mèrits propis i havia començat a eixir amb la que seria la seva esposa al cap d’uns anys, en acabar la carrera a través de la UOC.

El jove Artur tenia els cabells a rínxols atzabeja, els ulls castanys, el bigoti negre i la barba punxeguda també negre. Alt i fort i d’aspecte atlètic, als cinc anys els seus pares l’havien apuntat a les categories inferiors de la Unió Esportiva Santa Coloma i amb divuit anys havia debutat al primer equip essent una de les perles del planter… Jugava al futbol com a passatemps i ho alternava amb els estudis i la feina, però d’ençà del primer cas que li tocà investigar, decidí abandonar-ho i centrar-se en el que més l’apassionava: la investigació d’homicidis, robatoris i segrestos com son pare; de fet, l’havia ajudat en més d’una ocasió des que complí els deu anys.

A principis d’aquell estiu havien mort a trenc d’alba, en un bosc del Principat, a un caçador de senglars; es desconeixien les causes i Jesús Blanes, que estava de vacances a Mallorca amb la seva esposa, havia refusat la oferta del comissari en cap aconsellant que li encarreguessin el lideratge de la investigació al seu fill, que ja estava prou capacitat com per a ser-ne el responsable.

Artur s’havia reunit amb el forense al cap de dos dies i aquest l’informà del que havien descobert fent l’autòpsia al cadàver: l’home, d’uns cinquanta anys, havia estat occit amb el seu propi fusell a causa d’una bala disparada just al front… Les autoritats sospitaven que es tractava d’un suicidi però l’inspector deduí que es tractava d’un assassinat.

Començà els interrogatoris aquella tarda. Per a fer-ho s’havia rodejat del seu grup de confiança: el tinent Joan March i el sotsinspector Pere Sanz serien els homes que l’ajudarien en tot moment i la seva novia Marta Llobet seria la secretària d’eixos tres nois.

No tenia gaire família: una esposa que havia mort en un accident de tren feia tres anys i una filla casada que vivia a San Francisco amb un jove actor de Hollywood; tenia un germà gran resident a Madrid, la seva segona esposa, divorciada d’ell feia dos mesos, que vivia a Berlín i molts amics de joventut… Un d’ells era ecologista i estava en contra de tot allò que perjudicava als animals; eixe era amant dels senglars.

El citaren a declarar al jorn següent a comissaria però no es presentà; com que vivia a Ordino i Encamp estava a prop, Artur agafà el seu Smart blanc biplaça i acompanyat per Pere es presentà a casa seva. Trucaren al timbre i no contestà ningú; prepararen els seus revòlvers, esbotzaren la porta i entraren.

Trobaren el seu cadàver a la cuina; l’havien mort feia una setmana amb un matxet i tots els seus òrgans estaven en estat de descomposició, escampats pel terra i les parets. Les últimes trucades realitzades havien estat les d’un número francès corresponent a la ciutat de Marsella que pertanyia a un amic en comú de l’ecologista i el caçador però el contingut havia estat esborrat.

Mentre Pere trucava a la científica, Artur començà a moure’s pel casalot cercant l’arma homicida; era suficientment gran com per a perdre’s-hi amb tot de passadissos, dormitoris, cambres de bany, etc.

L’inspector Blanes descobrí un rierol de sang que provenia de l’estudi; la porta estava tancada amb clau. La tirà a terra i entrà, encengué el llum quan el sol ja s’havia post entre les muntanyes de la cara sud de la mansió… No estava previst que plogués o nevés però de cop, un llamp caigué i marxà l’electricitat.

Sentí passes que s’apropaven: eren les de Pere o hi havia algú més a la casa? Eixí de l’habitació i algú el colpejà amb un gerro; quan es despertà no sabia què havia succeït ni a on era.

Cridà el nom del seu amic però no obtingué resposta. Escoltà una veu que parlava per telèfon; no entenia el que deia: era francès o pot ser anglès? Per l’accent sabé que era alemany i que era veu de dona… «—Ja ho tinc! La segona muller del caçador?» digué en veu baixa; pero no, no es tractava d’ella.

Havia d’escapar fos com fos: estava en perill.

La senyora penjà l’auricular i entrà. Obrí les cortines i un raig de sol il·luminà tènuement l’habitació; quantes hores havien passat? La forastera li preguntà el nom en accent alemany i li qüestionà els motius que tenia per haver entrat a la seva propietat però Artur es mantingué callat… Li oferí una tassa de cafè però tampoc va respondre i ella isqué del dormitori tancant-lo de nou.

Passaren hores fins que pogué sortir de la sala on el tenien segrestat. Tornà al lloc on havia deixat a Pere però aquest no hi era i tampoc als llocs que el cercà… El seu cotxe havia desaparegut també.

Sentí un soroll familiar i de cop copsà que el seu vehicle tornava per on havia marxat, aquest cop conduït pel seu suposat amic —puix que es tractava d’un que s’assemblava i li havia suplantat la identitat— i la dona que l’havia deixat inconscient durant diverses hores. Anaven parlant en alemany sobre com es deslliurarien dels cossos un cop haurien aconseguit fer desaparèixer Artur del mapa.

L’home li anava proposant mètodes i la dona no els trobava adequats fins que al final la dona se li acudí el pla perfecte:

—Els calcinarem amb benzina i d’aquesta manera, un cop reduïts a cendres, els enterrarem evitant que la policia els descobreixi!—. Exclamà la senyora i el seu company hi estigué d’acord.

Blanes apuntà el seu revòlver a les rodes del seu cotxe i disparà quatre trets per a desinflar-les i que no poguessin escapar. Els emmanillà i interrogà al fals Pere, que estava mort de por, el qual negà tenir qualsevol tipus de relació amb l’alemanya; com que Artur confiava en ell, l’alliberà, però en comptes d’agraïr-li-ho, l’apunyalà ferint-lo de mort.

Sort que un cotxe patrulla que passava per allí, en veure els fets, s’aproximà i mentre un agent arrestava a l’home, l’altre socorria a n’Artur curant-li la ferida i oferint-li un tros de xocolata per evitar mals majors.

Un cop foren tancats en una cel·la de comissaria Joan comença l’interrogatori descobrint que l’home havia pres la roba que duia Pere i l’havia tancat al garatge de la casa per evitar ser enxampats; la dona alemanya havia robat a n’Artur les claus del cotxe i l’havien usat per evitar sospites i confessaren que havien estat els sicaris de l’homicidi del caçador, un tal Ferran Soldevila. No els proporcionaren el nom de la persona que els havia contractat.

Però quan Joan i Artur tornaren a la casa i alliberaren a Pere, aquest els explicà el que havia descobert: una carta que citava als dos sicaris aquella tarda a les sis en un bar de la capital i la signava un anònim; mentre Joan i Pere anaven a entrevistar-se amb l’autor del missatge, Artur es quedà al llit de la seva oficina descansant.

Era un senyor pèl-roig amb pigues a la cara i ferros a les dents que bevia un vas de rom al fons del cafè. En veure’ls intentà escapar per la finestra oberta però Joan arribà just a temps i evità la seva mort; li llegiren els drets i se l’emportaren.

Resultà ser el germà de la segona esposa de Ferran. Aquest i l’ecologista, un jove anomenat Pol Bondia, els devien diners i com que s’havien negat a pagar-los el deute havien decidit d’occir-los però en voler cometre els crims algú se’ls havia avançat i els havia causat. Malgrat tot, confessà haver vist com els sicaris havien mort a Ferran i en fer el reconeixement dels dos, els identificà afirmativament.

Artur, en saber-ho, repassà la llista dels contactes del caçador i descobrí un nom que se li havia passat per alt; més que un nom, una relació: el germà del caçador i Pol Bondia eren amants; el germà del caçador estava casat en primeres núpcies amb la segona esposa de son germà Ferran i aquest posava les banyes a la seva segona dona amb l’ecologista.

A casa de Pol Bondia trobaren unes fotos fetes feia temps i una nota que li demanava mil euros si no volia que eixís a la llum la seva relació amb Ferran; l’havia escrit la segona esposa, la dona banyuda de Ferran.

Les empremtes de l’arma del segon crim descoberta per la científica coincidiren amb les d’ella i l’Europol l’arrestà com a homicida d’en Pol Bondia. Qui havia mort al caçador? Doncs el seu germà de Madrid, quan descobrí que estava sent enganyat per l’ecologista amb Ferran a través de la muller d’aquest; contractà als sicaris per a que l’assassinessin i, d’aquesta manera, venjar-se de son germà per haver-li robat les seves parelles i haver enganyat a una d’elles amb l’altra.

—Queden detinguts per haver causat respectivament, la mort de Ferran Soldevila i de Pol Bondia. Tenen dret a guardar silenci i a un advocat; qualsevol cosa que diguin serà utilitzada en contra seva davant d’un tribunal!—. Blanes els llegí els drets tot mostrant-los les proves.— Pel que fa a vostès —digué dirigint-se als sicaris—, romanen en aquesta comissaria sota vigilància com a còmplices a sou del senyor Ausiàs Soldevila i Matamoros esperant el seu judici!—. Acabà de dir Artur i ordenà a Joan i a Pere que se’ls emportessin de nou cap a la cel·la que ocupaven.

Tornà cap a casa on Jesús l’esperava per a felicitar-lo i li proposà de ser el seu soci… Acceptà el repte ofert i pare i fill passaren a treballar plegats a l’empresa familiar.