LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.