SAKURA
Era mitjan gener i estaven a punt de florir de nou els cirerers. La meva família feia temps que en tenia un en propietat, però malgrat tot em van fer anar a reservar lloc per a veure’l florir; era tradició reservar plaça per a copsar com, lentament, s’obrien els capolls de les flors de cirerer que embellirien, per un instant, aquell paisatge hivernal que tornaria a renéixer i faria brotar de bell nou l’amor.
Vaig llevar-me a les cinc, ben d’hora per a ser el primer en posar la tovallola amb els nostres noms brodats amb seda daurada i un estampat de crisantems, lliris i orquídies. Mes el fort vent que bufava aquella matinada i la pluja que havia començat a caure tot just en eixir de casa, em van fer arribar tard i un noia de la meva edat (setze per a fer-ne disset) ja ens havia pres el nostre cirerer…
Ens vam mirar durant uns segons: el seu esguard penetrant havia ferit la meva ànima a l’instant i no vaig ésser suficientment valent per a dir-li que aquell era el cirerer de la meva família i no se’l podia apropiar; en aquell precís instant van arribar els meus pares acompanyats pels avis, els cosins i els oncles i em preguntaren per què havia deixat que aquella noia s’apropiés del nostre arbre. No vaig respondre.
Ens vam asseure al costat de la seva família i vam començar a menjar les boletes d’arròs que l’àvia havia preparat per a celebrar l’arribada de la primavera. A les nou van començar a obrir-se les flors i, mentre els nostres pares sotjaven la fugaç i intensa escena, ella em va fer un senyal per a que m’apropés a ella.
Les nostres mirades van xocar de nou. Ella m’agraí el que havia fet abans per a ella i la seva família; em va explicar que ells també havien tingut un cirerer, però que en un incendi que va calcinar uns quants arbres del sud de la prefectura de Tòquio l’havien perdut al mateix temps que el seu avi morí i que era el primer any que havien decidit anar a veure florir els cirerers del nord.
Mentre acabava d’explicar-me allò i els primers pètals de les flors de cirerer començaven a caure, vaig acariciar els seus dits. Ella m’agafà de la cintura ensems apropava el seu rostre i tancava els ulls; vaig fer el mateix. Llavors, els seus llavis, humits i tendres van besar suaument els meus, humits i carnosos, instant en que la piuladissa dels aucells i els violins de la orquestra que començava a interpretar la cançó folklòrica Sakura, van ensucrar l’albada i encendre la guspira que ens havia fos en una sola tija i un sol tàlem, la nostra carn i el nostre esperit.
