EL CAS ANDREU
—Arnau,
Joan és aquí per parlar amb tu. Què estàs fent?—. Preguntà la senyora
Bonet al seu marit que era a l’habitació jugant amb la seva filla.—: Li
dic que entri i s’esperi a la sala d’estar?
—Sí.
Ara baixo; abans he d’arreglar-me.—. Digué el senyor Bonet.—:
Prepara-li un plat de galetes i una tassa de te!—. Ordenà a la seva
esposa.
Cinc minuts més tard Arnau ja era a baix saludant al seu amic i preguntant-li què estava fent a casa seva… La
resposta de Joan fou breu però concisa, detallada amb tots els ets i
uts de la qüestió: havien atemptat, per segon cop en un mes, contra el
president de la Generalitat Valenciana mentre tornava, amb el cotxe de
la presidència, d’una reunió amb els sindicalistes anarquistes que
s’havien declarat en vaga de fam per aconseguir una millora del salari
mínim i un increment de les pensions; els havien contractat perquè
esbrinéssin qui estava al darrere de tot allò, malgrat els interessos de
bona part de les Corts, que anhelaven la seva dimissió.
Arnau
i Joan acordaren que es reunirien al matí següent amb el cap de govern
per a obtenir una llista amb els noms dels principals opositors i fer
unes quantes preguntes rutinàries al client, però quan Joan sigué a
fora, el senyor Bonet rebé una trucada que li capgirà els plans i va
haver d’actuar ràpidament: la muller del president havia trobat el seu
cadàver a la biblioteca del palau presidencial i havia estat detinguda
per la policia com a principal sospitosa, doncs era l’única que es
trobava a l’escena del crim quan succeí l’homicidi. El detectiu Bonet
eixí de casa amb el seu BMW i es dirigí a comissaria per a demanar
explicacions al líder del cas.
La
persona que dirigia la investigació era una dona esvelta, de cabells
rossos i ulls blaus, d’orígen balear que es deia Lorena Collbató i devia
tenir aproximadament uns trenta anys… Ocupava la plaça que Arnau havia
deixat bacant feia unes setmanes essent la mà dreta d’aquell comissari
un xic estúpid que l’havia descendit de categoria per un error no gaire
important que havia comès durant el cas Beloki.
La
sotsinspectora Collbató, en veure’l entrar al seu despatx, va fer com
si res i seguí analitzant els informes del forense, que ja havia fet
l’autòpsia i havia dictaminat l’hora i la causa de la mort: entre la una
i les cinc de la tarda algú havia entrat a la biblioteca i l’havia
escanyat amb una corda mentre aquest bevia una ampolla de vi i menjava
unes olives mirant la televisió.
La
científica havia trobat les empremtes dactilars de la seva esposa i,
per aquest motiu, la sotsinspectora Collbató l’havia arrestat sense
pensar-s’ho dos cops; ara redactava al seu despatx les conclusions que
entregaria al jutge instructor per a tancar el cas oficialment.
—Vinc
a felicitar-la, sotsinspectora, per la seva tasca… M’ha deixat realment
estupefacte!—. Exclamà hirònicament el senyor Bonet.—: Però, si em
permet, en tres dies demostraré que s’equivoca i que el culpable és un
altre.— afegí Arnau que penjà el seu abric al penja-roba del seu antic
despatx mentre la reptava.—: Vol acceptar el meu repte?
—D’acord!
Accepte el repte… Si en tres dies no ha demostrat la innocència de
l’acusada, tancaré el cas i vostè haurà de dir públicament que és un
fracassat i haurà d’abandonar la seva tasca com a detectiu privat!—. Va
dir Lorena, mofant-se del seu adversari no gensmenys important que
ella.—: M’ha escoltat? Ha escoltat el que li acabe de dir?—. Preguntà la
sotsinspectora Collbató.
El
temps transcorria amb pas ferm; cada minut comptava, així que Arnau,
sense despedir-se de la noia que ocupava la seva antiga cadira, marxà
cap a la seva oficina per a anunciar als seus socis el que havia promès i
posar-se tots tres en marxa per a resoldre’l en el temps acordat.
Demanaren
al jutge un permís per a visitar a la reclusa al centre on estava
internada preventivament però malgrat ser amic d’Arnau, per pressions
del comissari, no l’aconseguiren; així doncs, davant la negativa per
part del president del tribunal que la jutjaria, decidiren en primera
instància d’anar a l’escena de l’homicidi on la policia cercava la
corda.
En
arribar a la mansió, varen veure al majordom que netejava el vehicle
que normalment usava el president per anar a la feina. Ordenaren al
criat que aturés el que estava fent i demanaren al senyor que obrís el
cotxe per a mirar l’interior d’aquest i comprovar si el criminal havia
deixat les empremtes allí i, si realment l’havien mort a la biblioteca o
no.
Joan
Macià descobrí un rierol de sang que regalimava pel seient del darrere.
Desprès d’avisar Arnau Bonet i Pere Solivella, els tres copsaren l’arma
homicida verdadera… Era un revòlver que els de balística, en fer les
proves pertinents, descobriren el calibre de la pistola i les empremtes:
feia cinc mil·límetres i mig i pertanyia al germà de la víctima, un
home; un coronel ja retirat que blanquejava els diners que el govern
presidit pel mort utilitzava per a finalitats il·legals i trames de
corrupció que esquitxaven de ple al poder judicial mateix… A la cúpula
del poder judicial espanyol.
Però
per sorpresa d’Arnau i els seus amics, quan l’anaren a visitar aquella
tarda, descobriren que el germà de la víctima estava en estat de
descomposició des de feia dues setmanes i mitja… L’assassí del president
havia utilitzat guants!
La
sotsinspectora Collbató corroborà les sospites del senyor Bonet:
possiblement, algun diputat que no volia el govern actual, ni tampoc que
l’involucréssin entre les corrupteles que la Generalitat havia estat
duent a terme fent empobrir les classes obreres en benefici de les
dominants, estava al darrere de tot allò.
El
detectiu Bonet demanà a Lorena si tenia la llista dels principals
opositors al govern presidit pel primer ministre assassinat i aquesta li
entregà la còpia de la llista que la sospitosa havia elaborat durant
l’interrogatori.
Bonet dona les gràcies a Collbató i, per sort o per desgràcia, hi descobrí un nom que la liderava… El del majordom! Arnau
i Joan marxaren a interrogar-lo mentre Pere i la sotsinspectora
cercaven la pista necessària per a descobrir el culpable: l’arma del
crim.
El
sol es ponia per l’horitzó rogenc que semblava que tenyia el cel de
sang. Arribaren els dos investigadors al lloc on havien estat aquell
migdia i el majordom els rebé oferint-los dues tasses de cafè que
acceptaren perquè estaven assedegats; no havien begut res en tot el dia i
feia molta calor.
El
criat els preguntà què volien d’ell i Arnau començà a preguntar-li per
la relació que tenia amb el mort i el seu germà. Malgrat
les proves que li mostraren, els va dir que sempre s’havia dut bé amb
ell d’ençà que havia estat elegit líder del govern i, per eixe motiu,
van haver d’esperar els resultats de la segona autòpsia i el permís per a
cercar a la base de dades si tenia antecedents policials greus.
Dos dies més tard, el forense els contà que l’havien estrangolat també amb una corda i que, a més a més, l’havien enverinat. El
jutge els va dir que el majordom no havia comès cap delicte en tots els
anys contractat per la víctima. Llavors, qui era el responsable de les
dues morts? Qui estava al darrere de tot allò?
La
sotsinspectora trucà a mitja tarda al seu contrincant per saber com li
continuava anant la investigació… Cinc minuts desprès de penjar, Arnau
rebé un missatge de l’assassí que el citava aquella nit per a explicar
els motius que tenia per haver causat els crims.
Però
no es va poder reunir amb ell perquè un dels vigilants trobà el cadàver
de la dona del president i una nota on confessava la seva culpabilitat;
Arnau no s’ho va creure i demanà a la científica per la cal·ligrafia de
la carta.
Segons
l’informaren, era lletra de dona… L’expert en grafètica identificà per
com havia estat escrita, que devia tenir uns catorze anys la noia que
l’havia escrit. A
les propietats de la reclusa, d’entre les quals hi aparegué la foto
d’una noia que devia tenir més o menys la mateixa edat que l’autora de
la carta, hi descobriren també diners en efectiu i un bitllet d’avió als
Estats Units.
Al
dors de la foto hi havia una inscripció escrita a mà per la
propietària: “filla” i un cor dibuixat… Cap nom; només un telèfon mòbil
que Arnau marcà al teclat del seu smartphone i trucà. Al
cap d’uns minuts, una veu greu de noia jove contestà la trucada. El
senyor Bonet li preguntà pel nom i ella li respongué com s’anomenava:
Marta Andreu.
Passaren uns minuts fins que Arnau començà l’interrogatori. En fer-ho, l’adolescent penjà de seguida. Els
policies descobriren que la presa havia estat assassinada per la seva
filla ja que les empremtes de la corda apuntaven a Marta… Les altres
cordes aparegueren hores més tard i també tenien les mateixes marques
digitals.
Arnau
Bonet demanà a la sotsinspectora que li donés l’adreça des d’on Marta
Andreu havia agafat la trucada… Sens dubte es tractava de la casa
presidencial. Lorena
Collbató envià a un grup d’agents cap allà per a arrestar-la, però per
sorpresa seva, qui els esperava, no era tan sols la senyoreta Andreu,
sinó el majordom també, que havia estat el seu còmplice en tot moment i
ho havia planejat tot.
A comissaria, Marta Andreu contestà les preguntes que Arnau li va fer i confessà la seva culpabilitat.
—Mon
pare m’havia violat uns quants cops durant el seu mandat presidencial
fins al punt d’odiar-lo i dessitjar la seva mort. Vaig demanar ajuda a
ma mare, però era fidel i sempre defensà al seu espòs; per eixe motiu
vaig acudir al majordom, que no estava a favor de les seves polítiques i
el volia mort un cop va saber de les seves trames corruptes…
»Ell
planejà tot: va decidir assassinar primerament al meu oncle per simular
que es tractava d’un assassí en sèrie i fer culpable a un dels diputats
que anhelava la dimissió del president Andreu. Tot seguit matà a mon
pare i jo, en una de les visites, prèviament li vaig donar la corda, els
guants i la carta que faria culpable a ma mare, per a que ell l’occís…
Es va negar i ho vaig fer.
Un
cop firmada la seva declaració, tancada en una cel·la de comissaria
juntament amb el seu còmplice, Lorena va felicitar a Arnau per la seva
brillant tasca i, reconeixent el seu error, va presentar la dimissió al
comissari incorporant-se a l’equip del senyor Bonet i inicià una relació
amorosa amb el qui havia estat el seu contrincant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada