divendres, 10 de juliol del 2020

EL CAS ANDREU

EL CAS ANDREU

—Arnau, Joan és aquí per parlar amb tu. Què estàs fent?—. Preguntà la senyora Bonet al seu marit que era a l’habitació jugant amb la seva filla.—: Li dic que entri i s’esperi a la sala d’estar?

—Sí. Ara baixo; abans he d’arreglar-me.—. Digué el senyor Bonet.—: Prepara-li un plat de galetes i una tassa de te!—. Ordenà a la seva esposa.

Cinc minuts més tard Arnau ja era a baix saludant al seu amic i preguntant-li què estava fent a casa seva… La resposta de Joan fou breu però concisa, detallada amb tots els ets i uts de la qüestió: havien atemptat, per segon cop en un mes, contra el president de la Generalitat Valenciana mentre tornava, amb el cotxe de la presidència, d’una reunió amb els sindicalistes anarquistes que s’havien declarat en vaga de fam per aconseguir una millora del salari mínim i un increment de les pensions; els havien contractat perquè esbrinéssin qui estava al darrere de tot allò, malgrat els interessos de bona part de les Corts, que anhelaven la seva dimissió.

Arnau i Joan acordaren que es reunirien al matí següent amb el cap de govern per a obtenir una llista amb els noms dels principals opositors i fer unes quantes preguntes rutinàries al client, però quan Joan sigué a fora, el senyor Bonet rebé una trucada que li capgirà els plans i va haver d’actuar ràpidament: la muller del president havia trobat el seu cadàver a la biblioteca del palau presidencial i havia estat detinguda per la policia com a principal sospitosa, doncs era l’única que es trobava a l’escena del crim quan succeí l’homicidi. El detectiu Bonet eixí de casa amb el seu BMW i es dirigí a comissaria per a demanar explicacions al líder del cas.

La persona que dirigia la investigació era una dona esvelta, de cabells rossos i ulls blaus, d’orígen balear que es deia Lorena Collbató i devia tenir aproximadament uns trenta anys… Ocupava la plaça que Arnau havia deixat bacant feia unes setmanes essent la mà dreta d’aquell comissari un xic estúpid que l’havia descendit de categoria per un error no gaire important que havia comès durant el cas Beloki.

La sotsinspectora Collbató, en veure’l entrar al seu despatx, va fer com si res i seguí analitzant els informes del forense, que ja havia fet l’autòpsia i havia dictaminat l’hora i la causa de la mort: entre la una i les cinc de la tarda algú havia entrat a la biblioteca i l’havia escanyat amb una corda mentre aquest bevia una ampolla de vi i menjava unes olives mirant la televisió.

La científica havia trobat les empremtes dactilars de la seva esposa i, per aquest motiu, la sotsinspectora Collbató l’havia arrestat sense pensar-s’ho dos cops; ara redactava al seu despatx les conclusions que entregaria al jutge instructor per a tancar el cas oficialment.

—Vinc a felicitar-la, sotsinspectora, per la seva tasca… M’ha deixat realment estupefacte!—. Exclamà hirònicament el senyor Bonet.—: Però, si em permet, en tres dies demostraré que s’equivoca i que el culpable és un altre.— afegí Arnau que penjà el seu abric al penja-roba del seu antic despatx mentre la reptava.—: Vol acceptar el meu repte?

—D’acord! Accepte el repte… Si en tres dies no ha demostrat la innocència de l’acusada, tancaré el cas i vostè haurà de dir públicament que és un fracassat i haurà d’abandonar la seva tasca com a detectiu privat!—. Va dir Lorena, mofant-se del seu adversari no gensmenys important que ella.—: M’ha escoltat? Ha escoltat el que li acabe de dir?—. Preguntà la sotsinspectora Collbató.

El temps transcorria amb pas ferm; cada minut comptava, així que Arnau, sense despedir-se de la noia que ocupava la seva antiga cadira, marxà cap a la seva oficina per a anunciar als seus socis el que havia promès i posar-se tots tres en marxa per a resoldre’l en el temps acordat.

Demanaren al jutge un permís per a visitar a la reclusa al centre on estava internada preventivament però malgrat ser amic d’Arnau, per pressions del comissari, no l’aconseguiren; així doncs, davant la negativa per part del president del tribunal que la jutjaria, decidiren en primera instància d’anar a l’escena de l’homicidi on la policia cercava la corda.

En arribar a la mansió, varen veure al majordom que netejava el vehicle que normalment usava el president per anar a la feina. Ordenaren al criat que aturés el que estava fent i demanaren al senyor que obrís el cotxe per a mirar l’interior d’aquest i comprovar si el criminal havia deixat les empremtes allí i, si realment l’havien mort a la biblioteca o no.

Joan Macià descobrí un rierol de sang que regalimava pel seient del darrere. Desprès d’avisar Arnau Bonet i Pere Solivella, els tres copsaren l’arma homicida verdadera… Era un revòlver que els de balística, en fer les proves pertinents, descobriren el calibre de la pistola i les empremtes: feia cinc mil·límetres i mig i pertanyia al germà de la víctima, un home; un coronel ja retirat que blanquejava els diners que el govern presidit pel mort utilitzava per a finalitats il·legals i trames de corrupció que esquitxaven de ple al poder judicial mateix… A la cúpula del poder judicial espanyol.

Però per sorpresa d’Arnau i els seus amics, quan l’anaren a visitar aquella tarda, descobriren que el germà de la víctima estava en estat de descomposició des de feia dues setmanes i mitja… L’assassí del president havia utilitzat guants!

La sotsinspectora Collbató corroborà les sospites del senyor Bonet: possiblement, algun diputat que no volia el govern actual, ni tampoc que l’involucréssin entre les corrupteles que la Generalitat havia estat duent a terme fent empobrir les classes obreres en benefici de les dominants, estava al darrere de tot allò.

El detectiu Bonet demanà a Lorena si tenia la llista dels principals opositors al govern presidit pel primer ministre assassinat i aquesta li entregà la còpia de la llista que la sospitosa havia elaborat durant l’interrogatori.

Bonet dona les gràcies a Collbató i, per sort o per desgràcia, hi descobrí un nom que la liderava… El del majordom! Arnau i Joan marxaren a interrogar-lo mentre Pere i la sotsinspectora cercaven la pista necessària per a descobrir el culpable: l’arma del crim.

El sol es ponia per l’horitzó rogenc que semblava que tenyia el cel de sang. Arribaren els dos investigadors al lloc on havien estat aquell migdia i el majordom els rebé oferint-los dues tasses de cafè que acceptaren perquè estaven assedegats; no havien begut res en tot el dia i feia molta calor.

El criat els preguntà què volien d’ell i Arnau començà a preguntar-li per la relació que tenia amb el mort i el seu germà. Malgrat les proves que li mostraren, els va dir que sempre s’havia dut bé amb ell d’ençà que havia estat elegit líder del govern i, per eixe motiu, van haver d’esperar els resultats de la segona autòpsia i el permís per a cercar a la base de dades si tenia antecedents policials greus.

Dos dies més tard, el forense els contà que l’havien estrangolat també amb una corda i que, a més a més, l’havien enverinat. El jutge els va dir que el majordom no havia comès cap delicte en tots els anys contractat per la víctima. Llavors, qui era el responsable de les dues morts? Qui estava al darrere de tot allò?

La sotsinspectora trucà a mitja tarda al seu contrincant per saber com li continuava anant la investigació… Cinc minuts desprès de penjar, Arnau rebé un missatge de l’assassí que el citava aquella nit per a explicar els motius que tenia per haver causat els crims.

Però no es va poder reunir amb ell perquè un dels vigilants trobà el cadàver de la dona del president i una nota on confessava la seva culpabilitat; Arnau no s’ho va creure i demanà a la científica per la cal·ligrafia de la carta.

Segons l’informaren, era lletra de dona… L’expert en grafètica identificà per com havia estat escrita, que devia tenir uns catorze anys la noia que l’havia escrit. A les propietats de la reclusa, d’entre les quals hi aparegué la foto d’una noia que devia tenir més o menys la mateixa edat que l’autora de la carta, hi descobriren també diners en efectiu i un bitllet d’avió als Estats Units.

Al dors de la foto hi havia una inscripció escrita a mà per la propietària: “filla” i un cor dibuixat… Cap nom; només un telèfon mòbil que Arnau marcà al teclat del seu smartphone i trucà. Al cap d’uns minuts, una veu greu de noia jove contestà la trucada. El senyor Bonet li preguntà pel nom i ella li respongué com s’anomenava: Marta Andreu.

Passaren uns minuts fins que Arnau començà l’interrogatori. En fer-ho, l’adolescent penjà de seguida. Els policies descobriren que la presa havia estat assassinada per la seva filla ja que les empremtes de la corda apuntaven a Marta… Les altres cordes aparegueren hores més tard i també tenien les mateixes marques digitals.

Arnau Bonet demanà a la sotsinspectora que li donés l’adreça des d’on Marta Andreu havia agafat la trucada… Sens dubte es tractava de la casa presidencial. Lorena Collbató envià a un grup d’agents cap allà per a arrestar-la, però per sorpresa seva, qui els esperava, no era tan sols la senyoreta Andreu, sinó el majordom també, que havia estat el seu còmplice en tot moment i ho havia planejat tot.

A comissaria, Marta Andreu contestà les preguntes que Arnau li va fer i confessà la seva culpabilitat.

—Mon pare m’havia violat uns quants cops durant el seu mandat presidencial fins al punt d’odiar-lo i dessitjar la seva mort. Vaig demanar ajuda a ma mare, però era fidel i sempre defensà al seu espòs; per eixe motiu vaig acudir al majordom, que no estava a favor de les seves polítiques i el volia mort un cop va saber de les seves trames corruptes…

»Ell planejà tot: va decidir assassinar primerament al meu oncle per simular que es tractava d’un assassí en sèrie i fer culpable a un dels diputats que anhelava la dimissió del president Andreu. Tot seguit matà a mon pare i jo, en una de les visites, prèviament li vaig donar la corda, els guants i la carta que faria culpable a ma mare, per a que ell l’occís… Es va negar i ho vaig fer.

Un cop firmada la seva declaració, tancada en una cel·la de comissaria juntament amb el seu còmplice, Lorena va felicitar a Arnau per la seva brillant tasca i, reconeixent el seu error, va presentar la dimissió al comissari incorporant-se a l’equip del senyor Bonet i inicià una relació amorosa amb el qui havia estat el seu contrincant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada