EXPEDIENT 23651

 EXPEDIENT 23651

D’ençà de l’últim cop que Arnau Bonet havia investigat un cas d’homicidi, havien passat tres mesos. I els clients, a l’empresa d’investigació privada que havia refundat amb els seus amics Pere Solivella i Joan Macià, havien disminuït notablement. Així doncs, fart dels problemes econòmics que vivien ell i la seva família, reconsiderant la proposta que li havia fet el nou Major dels Mossos d’Esquadra Ferran Ramírez d’incorporar-lo al cos com a inspector a la divisió d’investigació criminal, l’havia trucat aquell dimecres 18 de juliol a les onze del matí per a comunicar-li que acceptava la seva oferta.

Pere Solivella i Joan Macià decidiren continuar amb l’empresa. Semblava que els tres amics ja no continuarien investigant plegats. Per aquest motiu, el nou inspector Arnau Bonet, de trenta tres anys celebrats el dia de Nadal de l’any anterior, al cap d’unes setmanes d’haver-se incorporat al seu nou treball i veient les aptituds dels sergents Eulàlia Esteve i Curial Amat, decidí que serien els seus dos homes de confiança i els nomenà sotsinspectora i sotsinspector respectivament.

Eulàlia Esteve i Curial Amat tenien trenta anys. Feia dos anys que estaven promesos tot i que la qui havia confessat els seus sentiments era l’Eulàlia i no en Curial, car en Curial era més aviat reservat, cautelós i metòdic. Era bastant pacient en la majoria dels casos, però quan no ho era s’enfadava força. Un xic despistat també, els seus únics dos punts forts eren ser una persona seriosa i de poques paraules. Cabells atzabeja força llargs i llisos, acostumava a portar gorra i ulleres fosques, com si fos un espia. No molt alt, però d’aspecte atlètic, l’Eulàlia l’havia considerat una persona atractiva des de la primera vegada en què patrullaren per Rambla Catalunya uns dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017.

El Major Ferran Ramírez havia encarregat a l’inspector Arnau Bonet, personalment, que s’encarregués d’organitzar l’escorta presidencial que protegiria el president d’Espanya en el seu camí cap al Palau de la Generalitat, puix que havien rebut una amenaça de bomba per a manllevar la vida del president espanyol durant el trajecte cap al lloc on es trobaria amb el president de Catalunya, per primera vegada, posterior al segon referèndum d’autodeterminació, autoritzat pel Govern d’Espanya aquest cop. Àdhuc, Arnau Bonet s’encarregaria d’investigar qui havia escrit la nota amenaçadora i d’arrestar-lo.

L’inspector Bonet delegà a Curial Amat la responsabilitat de realitzar els preparatius per a l’escorta, mentre ell i la sotsinspectora Eulàlia Esteve resolien l’enigma. L’autor del missatge havia treballat meticulosament per tal d’evitar deixar empremtes que l’incriminéssin; en altres paraules, havia utilitzat guants per a tocar el paper de la carta, plegar-lo, guardar-lo al sobre i enviar-la. Per aquest motiu, com que l’Eulàlia era filòloga i havia analitzat diversos missatges com aquell anteriorment, amb molt d’èxit, analitzaren el contingut i la cal·ligrafia. L’estil de redacció, elegant i poètica, feia que Joan Macià, l’amic d’Arnau Bonet, fos el principal sospitós.

Com que Arnau Bonet no volia veure al seu amic emmanillat, Eulàlia fou l’encarregada d’arrestar-lo i portar-lo a comissaria. A la sala, Curial Amat i Eulàlia Esteve interrogaven al detectiu Joan Macià, supervisats per l’inspector Bonet, el qual era darrere un metacrilat fosc en una sala del costat de la d’interrogatoris, escoltant la conversa.

Pel que descobriren els tres policies, Joan Macià s’havia autoinculpat per a protegir algú altre que movia els fils rere el decorat. Algú que havia enviat a en Joan, una missiva com la que tenien entre mans, amenaçant-lo que si no s’inculpava, assassinaria als seus dos únics fills i a la seva esposa, la dona que més havia estimat al món, segrestats en algun polígon antic, brut i abandonat de la Zona Franca. Petit però fortificat com per a amagar tres persones segrestades a plena llum del dia, en un carrer poc transitat de la ciutat comtal.

L’esposa de Joan Macià, Elisenda Olivella, era la fiscal del districte Sarrià - Sant Gervasi. Investigava una organització fundada per un polític barceloní no gaire més important que l’alcalde de la ciutat, encarregada de blanquejar diners opacs, aconseguits pel màxim responsable de l’empresa, a través de segrestos, xantatges, expropiacions il·lícites, tràfic de drogues i altres tipus de delictes penats per la llei. El seu nom era Lluís Florejachs i la major part de polítics catalans el temien; tant és així que estaven disposats a donar-li la presidència del Govern català per a que aturés allò que havia començat.

Per aquest motiu Florejachs havia organitzat un pla que, si triomfava, el faria catapultar a la presidència de l’Estat i convertir-se en un dels empresaris més rics i influents de tota Europa: consistia en fer despistar la policia catalana, enviant una carta anunciant que faria saltar pels aires el cotxe del president espanyol mentres ell, personalment, trucaria al president català fent-se passar pel president espanyol, per a dir-li que o dimitia del seu càrrec o liquidaria, un per un, cadascun dels membres de la seva família, que li entregués la presidència del govern, que ell ja s’encarregaria de proclamar la independència de Catalunya, però en realitat pactaria amb el president de l’Estat l’abolició de l’autogovern sine die. D’aquesta manera, aconseguiria el vist i plau del mandatari espanyol de ser el seu vicepresident i assoliria el poder de l’Estat enverinant-lo. Florejachs, aleshores, aboliria la constitució i controlaria l’exèrcit, format només pels membres de la seva organització i els soldats que considerés més manipulables per a que només els seus homes més fidels ostentéssin el poder i el protegissin de qualsevol possible atac contra la seva persona o algun membre de la seva família.

Bonet i els seus sequaços no sabien a què s’enfrontaven, però una cosa almenys sí que sabien del cert: que Joan Macià era innocent. Preguntaren, Arnau i Eulàlia, al seu company Curial, com tenia la preparació de l’escorta i aquest els anuncià que la tenia enllestida. Per tant, ja es podia centrar en ajudar-los a resoldre el cas de la carta amenaçadora.

— Macià, almenys ens podràs dir on s’amaga la carta que et va enviar aquell qui et va amenaçar, no? És per a tenir quelcom per on començar!— Digué Arnau, que havia entrat per a veure com estava el seu amic Joan—.

En sentir la veu del seu amic Arnau, per un moment Joan s’alegrà. Sabia que, si l’inspector Bonet investigava aquell succés, ell s’ensortiria i es podria reunir novament amb la seva família. Dubtà un moment però finalment li digué que la tenia guardada en un calaix de l’escriptori del seu despatx.

Curial Amat i Arnau Bonet anaren a casa de Joan Macià mentre Eulàlia Esteve es quedava a l’habitació custodiant el detingut. Però per desgràcia seva, algú se’ls havia avançat i la carta havia desaparegut, malgrat que la sala estava regirada completament. La científica, en arribar, analitzà les empremtes que el lladre havia deixat i descobriren que la fiscal Elisenda Olivella n’havia estat la responsable.

Mentre Curial tornava a la comissaria amb les proves que havien aconseguit, Arnau Bonet volgué anar a l’oficina de la fiscal Olivella per a descobrir quin mòbil tenia amb tots aquells esdeveniments. Descobrí els arxius de la investigació que tenia oberta sobre el polític Lluís Florejachs i tots els entramats delictius que havia planejat per a poder aconseguir ser la persona més influent de l’Estat Espanyol.

Es va fer passar per Florejachs per aconseguir parlar amb el seu banquer i descobrir en quin número de la Zona Franca hi tenia el magatzem on tenia retinguts l’esposa i els fills de Joan Macià. Apuntà la direcció en un paper: carrer de la Lletra B número 107. Tot seguit es despedí del banquer i penjà la trucada.

Informà a Curial Amat i a Eulàlia Esteve del que havia descobert i es dirigí amb el seu cotxe patrulla cap al lloc esmentat anteriorment. Arribà quan passaven cinc minuts de dos quarts de quatre de la tarda; el dispositiu policial estava preparat per a passar a l’acció quan arribés l’inspector Bonet.

— Curial i Eulàlia, cobriu-me quan digui tres i entri a l’edifici. La resta, espereu-vos a fora per a tenir rodejat en Florejachs si intenta fugir. Entesos?!— Ordenà Bonet, disposat a morir en acte de servei si ho requeria el pla que estava improvitzant—.

Però per sort, no calgué. Fou un èxit l’operació rescat de la fiscal Olivella i els seus fills. A més a més, l’inspector Bonet, amb l’ajuda del sotsinspector Amat, aconseguí capturar a Lluís Florejachs un cop aquest va haver disparat l’última bala que impactà contra una caixa plena d’ampolles de vi. Si una cosa no havia previst Lluís Florejachs era la seva mala punteria.

La confessió de Lluís Florejachs l’aconseguiren quan el seu advocat, present en l’interrogatori, l’aconsellà de fer-ho per a evitar que es passés tota una vida tancat en una cel·la i reduir al màxim la condemna.

Finalment, aquell primer cas com a inspector juntament amb els seus dos nous companys havia estat tot un èxit i celebrà una festa al seu xalet amb la seva esposa i els seus amics Pere Solivella i Joan Macià inclosos, els quals digueren a Arnau que els truqués si mai ho necessitava. Per fi havia acabat tot i esperava ansiós el següent misteri per a resoldre.

SAKURA

SAKURA

Era mitjan gener i estaven a punt de florir de nou els cirerers. La meva família feia temps que en tenia un en propietat, però malgrat tot em van fer anar a reservar lloc per a veure’l florir; era tradició reservar plaça per a copsar com, lentament, s’obrien els capolls de les flors de cirerer que embellirien, per un instant, aquell paisatge hivernal que tornaria a renéixer i faria brotar de bell nou l’amor.

Vaig llevar-me a les cinc, ben d’hora per a ser el primer en posar la tovallola amb els nostres noms brodats amb seda daurada i un estampat de crisantems, lliris i orquídies. Mes el fort vent que bufava aquella matinada i la pluja que havia començat a caure tot just en eixir de casa, em van fer arribar tard i un noia de la meva edat (setze per a fer-ne disset) ja ens havia pres el nostre cirerer…

Ens vam mirar durant uns segons: el seu esguard penetrant havia ferit la meva ànima a l’instant i no vaig ésser suficientment valent per a dir-li que aquell era el cirerer de la meva família i no se’l podia apropiar; en aquell precís instant van arribar els meus pares acompanyats pels avis, els cosins i els oncles i em preguntaren per què havia deixat que aquella noia s’apropiés del nostre arbre. No vaig respondre.

Ens vam asseure al costat de la seva família i vam començar a menjar les boletes d’arròs que l’àvia havia preparat per a celebrar l’arribada de la primavera. A les nou van començar a obrir-se les flors i, mentre els nostres pares sotjaven la fugaç i intensa escena, ella em va fer un senyal per a que m’apropés a ella.

Les nostres mirades van xocar de nou. Ella m’agraí el que havia fet abans per a ella i la seva família; em va explicar que ells també havien tingut un cirerer, però que en un incendi que va calcinar uns quants arbres del sud de la prefectura de Tòquio l’havien perdut al mateix temps que el seu avi morí i que era el primer any que havien decidit anar a veure florir els cirerers del nord.

Mentre acabava d’explicar-me allò i els primers pètals de les flors de cirerer començaven a caure, vaig acariciar els seus dits. Ella m’agafà de la cintura ensems apropava el seu rostre i tancava els ulls; vaig fer el mateix. Llavors, els seus llavis, humits i tendres van besar suaument els meus, humits i carnosos, instant en que la piuladissa dels aucells i els violins de la orquestra que començava a interpretar la cançó folklòrica Sakura, van ensucrar l’albada i encendre la guspira que ens havia fos en una sola tija i un sol tàlem, la nostra carn i el nostre esperit.

UN PRESENT DE DÉU

 Benvolguts,

El microrrelat que publicaré avui participa en un concurs d'instagram dedicat al Nadal. No és un repte qualsevol car no han de sortir ni arbres de Nadal, ni regals, ni torrons o canelons, ni el Pare Noel o els Reis Mags, etc.Però bé ha de ser de Nadal, no? Doncs si voleu més informació sobre el concurs i algun tipus d'ajuda, aneu a l'enllaç que us posaré a continuació i llegiu-vos les bases del certamen... Sols hi haurà un guanyador i rebrà promoció a les xarxes socials del guanyador, un sticker i dos banners per al seu microrrelat: BASES DEL CONCURS.

Tot seguit us deixo el microrrelat amb el qual participaré al concurs. Com sempre, desitjaria que escrivissin als comentaris què els ha semblat i quelcom a millorar.

Ben cordialment,

Phoenix of the Literature

UN PRESENT DE DÉU

Havia sortit de casa, com sempre, cap al tard, per a copsar la posta de sol que es filtrava entre els núvols fent del cel un quadre com els que s’exposen a museus o galeries d’art. Nova York, adormida per la melodia dels cotxes que transitaven per les avingudes desertes de gent; ja no s’aturaven a mirar els aparadors, ni hi havia intel·lectuals asseguts a les terrasses dels cafès, que tancarien abans per a poder-se reunir amb la família o els amics.

Sempre que isc veig a un home gran que passeja el seu gos i em saluda quan m’aturo al semàfor del Wall Street per a creuar el carrer i baixar cap al mar a donar de menjar a les gavines, però aquella horabaixa, freda i fosca, no me’l vaig trobar. Vaig fer la meva encara que, si us he de ser sincer, em vaig aturar uns minuts per a veure si el trobava.

El port estava desert; sols una desena de joves que començaven a embriagar-se amb tabac i alcohol per a passar la frigidesa. Mes, per sort o per desgràcia, no sé com ho hauria de considerar, vaig sentir uns crits d’auxili…

Vaig girar el cap a banda i banda i vaig descobrir a un nen que s’estava ofegant en les ones car no sabia nedar; vaig capbussar-me en l’aigua i, sense pensar-m’ho, vaig dur-lo cap a la costa, nedant mentre li feia de remolcador.

Sa mare, que ho contemplava des de la llunyania puix que tampoc sabia nedar, m’ho agraí en veure’m i em convidaren a sopar a la seva llar, oferta que no vaig declinar i, entre copa i copa i, entre brindis i brindis, vaig saber que ja mai més viuria sol, doncs havia trobat, per fi, l’amor de la meva vida, un regal de Déu que em costaria d’oblidar en anys.

ELS INICIS DEL JOVE BLANES

ELS INICIS DEL JOVE BLANES

N’Artur Blanes era un estudiant de Dret andorrà que vivia amb el seu pare Jesús i la seva mare Laura a Encamp, en una casa d’alta muntanya, als afores de la ciutat, on son pare tenia el seu despatx que feia servir per a atendre els clients que demanaven els seus serveis car ell era detectiu privat.

El fill dels Blanes havia nascut el 27 de desembre de l’any 2000 a Andorra la Vella i havia entrat com a agent de la policia nacional andorrana quan acabà els estudis de secundària alternant el batxillerat humanístic que cursava a Vielha amb el seu càrrec públic; en fer els dinou havia ascendit a inspector per mèrits propis i havia començat a eixir amb la que seria la seva esposa al cap d’uns anys, en acabar la carrera a través de la UOC.

El jove Artur tenia els cabells a rínxols atzabeja, els ulls castanys, el bigoti negre i la barba punxeguda també negre. Alt i fort i d’aspecte atlètic, als cinc anys els seus pares l’havien apuntat a les categories inferiors de la Unió Esportiva Santa Coloma i amb divuit anys havia debutat al primer equip essent una de les perles del planter… Jugava al futbol com a passatemps i ho alternava amb els estudis i la feina, però d’ençà del primer cas que li tocà investigar, decidí abandonar-ho i centrar-se en el que més l’apassionava: la investigació d’homicidis, robatoris i segrestos com son pare; de fet, l’havia ajudat en més d’una ocasió des que complí els deu anys.

A principis d’aquell estiu havien mort a trenc d’alba, en un bosc del Principat, a un caçador de senglars; es desconeixien les causes i Jesús Blanes, que estava de vacances a Mallorca amb la seva esposa, havia refusat la oferta del comissari en cap aconsellant que li encarreguessin el lideratge de la investigació al seu fill, que ja estava prou capacitat com per a ser-ne el responsable.

Artur s’havia reunit amb el forense al cap de dos dies i aquest l’informà del que havien descobert fent l’autòpsia al cadàver: l’home, d’uns cinquanta anys, havia estat occit amb el seu propi fusell a causa d’una bala disparada just al front… Les autoritats sospitaven que es tractava d’un suicidi però l’inspector deduí que es tractava d’un assassinat.

Començà els interrogatoris aquella tarda. Per a fer-ho s’havia rodejat del seu grup de confiança: el tinent Joan March i el sotsinspector Pere Sanz serien els homes que l’ajudarien en tot moment i la seva novia Marta Llobet seria la secretària d’eixos tres nois.

No tenia gaire família: una esposa que havia mort en un accident de tren feia tres anys i una filla casada que vivia a San Francisco amb un jove actor de Hollywood; tenia un germà gran resident a Madrid, la seva segona esposa, divorciada d’ell feia dos mesos, que vivia a Berlín i molts amics de joventut… Un d’ells era ecologista i estava en contra de tot allò que perjudicava als animals; eixe era amant dels senglars.

El citaren a declarar al jorn següent a comissaria però no es presentà; com que vivia a Ordino i Encamp estava a prop, Artur agafà el seu Smart blanc biplaça i acompanyat per Pere es presentà a casa seva. Trucaren al timbre i no contestà ningú; prepararen els seus revòlvers, esbotzaren la porta i entraren.

Trobaren el seu cadàver a la cuina; l’havien mort feia una setmana amb un matxet i tots els seus òrgans estaven en estat de descomposició, escampats pel terra i les parets. Les últimes trucades realitzades havien estat les d’un número francès corresponent a la ciutat de Marsella que pertanyia a un amic en comú de l’ecologista i el caçador però el contingut havia estat esborrat.

Mentre Pere trucava a la científica, Artur començà a moure’s pel casalot cercant l’arma homicida; era suficientment gran com per a perdre’s-hi amb tot de passadissos, dormitoris, cambres de bany, etc.

L’inspector Blanes descobrí un rierol de sang que provenia de l’estudi; la porta estava tancada amb clau. La tirà a terra i entrà, encengué el llum quan el sol ja s’havia post entre les muntanyes de la cara sud de la mansió… No estava previst que plogués o nevés però de cop, un llamp caigué i marxà l’electricitat.

Sentí passes que s’apropaven: eren les de Pere o hi havia algú més a la casa? Eixí de l’habitació i algú el colpejà amb un gerro; quan es despertà no sabia què havia succeït ni a on era.

Cridà el nom del seu amic però no obtingué resposta. Escoltà una veu que parlava per telèfon; no entenia el que deia: era francès o pot ser anglès? Per l’accent sabé que era alemany i que era veu de dona… «—Ja ho tinc! La segona muller del caçador?» digué en veu baixa; pero no, no es tractava d’ella.

Havia d’escapar fos com fos: estava en perill.

La senyora penjà l’auricular i entrà. Obrí les cortines i un raig de sol il·luminà tènuement l’habitació; quantes hores havien passat? La forastera li preguntà el nom en accent alemany i li qüestionà els motius que tenia per haver entrat a la seva propietat però Artur es mantingué callat… Li oferí una tassa de cafè però tampoc va respondre i ella isqué del dormitori tancant-lo de nou.

Passaren hores fins que pogué sortir de la sala on el tenien segrestat. Tornà al lloc on havia deixat a Pere però aquest no hi era i tampoc als llocs que el cercà… El seu cotxe havia desaparegut també.

Sentí un soroll familiar i de cop copsà que el seu vehicle tornava per on havia marxat, aquest cop conduït pel seu suposat amic —puix que es tractava d’un que s’assemblava i li havia suplantat la identitat— i la dona que l’havia deixat inconscient durant diverses hores. Anaven parlant en alemany sobre com es deslliurarien dels cossos un cop haurien aconseguit fer desaparèixer Artur del mapa.

L’home li anava proposant mètodes i la dona no els trobava adequats fins que al final la dona se li acudí el pla perfecte:

—Els calcinarem amb benzina i d’aquesta manera, un cop reduïts a cendres, els enterrarem evitant que la policia els descobreixi!—. Exclamà la senyora i el seu company hi estigué d’acord.

Blanes apuntà el seu revòlver a les rodes del seu cotxe i disparà quatre trets per a desinflar-les i que no poguessin escapar. Els emmanillà i interrogà al fals Pere, que estava mort de por, el qual negà tenir qualsevol tipus de relació amb l’alemanya; com que Artur confiava en ell, l’alliberà, però en comptes d’agraïr-li-ho, l’apunyalà ferint-lo de mort.

Sort que un cotxe patrulla que passava per allí, en veure els fets, s’aproximà i mentre un agent arrestava a l’home, l’altre socorria a n’Artur curant-li la ferida i oferint-li un tros de xocolata per evitar mals majors.

Un cop foren tancats en una cel·la de comissaria Joan comença l’interrogatori descobrint que l’home havia pres la roba que duia Pere i l’havia tancat al garatge de la casa per evitar ser enxampats; la dona alemanya havia robat a n’Artur les claus del cotxe i l’havien usat per evitar sospites i confessaren que havien estat els sicaris de l’homicidi del caçador, un tal Ferran Soldevila. No els proporcionaren el nom de la persona que els havia contractat.

Però quan Joan i Artur tornaren a la casa i alliberaren a Pere, aquest els explicà el que havia descobert: una carta que citava als dos sicaris aquella tarda a les sis en un bar de la capital i la signava un anònim; mentre Joan i Pere anaven a entrevistar-se amb l’autor del missatge, Artur es quedà al llit de la seva oficina descansant.

Era un senyor pèl-roig amb pigues a la cara i ferros a les dents que bevia un vas de rom al fons del cafè. En veure’ls intentà escapar per la finestra oberta però Joan arribà just a temps i evità la seva mort; li llegiren els drets i se l’emportaren.

Resultà ser el germà de la segona esposa de Ferran. Aquest i l’ecologista, un jove anomenat Pol Bondia, els devien diners i com que s’havien negat a pagar-los el deute havien decidit d’occir-los però en voler cometre els crims algú se’ls havia avançat i els havia causat. Malgrat tot, confessà haver vist com els sicaris havien mort a Ferran i en fer el reconeixement dels dos, els identificà afirmativament.

Artur, en saber-ho, repassà la llista dels contactes del caçador i descobrí un nom que se li havia passat per alt; més que un nom, una relació: el germà del caçador i Pol Bondia eren amants; el germà del caçador estava casat en primeres núpcies amb la segona esposa de son germà Ferran i aquest posava les banyes a la seva segona dona amb l’ecologista.

A casa de Pol Bondia trobaren unes fotos fetes feia temps i una nota que li demanava mil euros si no volia que eixís a la llum la seva relació amb Ferran; l’havia escrit la segona esposa, la dona banyuda de Ferran.

Les empremtes de l’arma del segon crim descoberta per la científica coincidiren amb les d’ella i l’Europol l’arrestà com a homicida d’en Pol Bondia. Qui havia mort al caçador? Doncs el seu germà de Madrid, quan descobrí que estava sent enganyat per l’ecologista amb Ferran a través de la muller d’aquest; contractà als sicaris per a que l’assassinessin i, d’aquesta manera, venjar-se de son germà per haver-li robat les seves parelles i haver enganyat a una d’elles amb l’altra.

—Queden detinguts per haver causat respectivament, la mort de Ferran Soldevila i de Pol Bondia. Tenen dret a guardar silenci i a un advocat; qualsevol cosa que diguin serà utilitzada en contra seva davant d’un tribunal!—. Blanes els llegí els drets tot mostrant-los les proves.— Pel que fa a vostès —digué dirigint-se als sicaris—, romanen en aquesta comissaria sota vigilància com a còmplices a sou del senyor Ausiàs Soldevila i Matamoros esperant el seu judici!—. Acabà de dir Artur i ordenà a Joan i a Pere que se’ls emportessin de nou cap a la cel·la que ocupaven.

Tornà cap a casa on Jesús l’esperava per a felicitar-lo i li proposà de ser el seu soci… Acceptà el repte ofert i pare i fill passaren a treballar plegats a l’empresa familiar.

ENQUESTA 1

Quin conte en català us ha agradat més de moment?

1.- UNA AUTÒPSIA EN VIDA (Part 1)

2.- UNA AUTÒPSIA EN VIDA (Part 2)

3.- RETORN MELANCÒLIC 

4.- TRAGÈDIA A LA VALENCIANA

5.- BOTIFARRES PER A SOPAR? 

6.- EL CAS ANDREU

7.- LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

8.- ARNAU BONET A ANDORRA

Per votar, posin el número corresponent en un comentari (1-8) i a més a més proposin tema pel següent conte que escrigui i el nom que els agradaria que tingués el protagonista; d'entre tots els participants celebraré un sorteig i el guanyador tindrà conte dedicat per mi... Tenen temps fins el 31 d'agost. 

ARNAU BONET A ANDORRA

ARNAU BONET A ANDORRA

 

Havien passat tres anys des del naixement d’Ausiàs Bonet, el primer fill del detectiu Arnau Bonet i la seva segona esposa, na Lorena Collbató, els quals havien tornat a ser pares; eixe cop de bessonada: n’Alba, una nena de cabells pèl-rojos com sa mare, i n’Artur de cabells castany foscos com son pare… El matrimoni havia venut la casa d’Elx i ara vivien a Palma per a ser a prop dels pares de la senyora Bonet, doncs necessitaven la seva atenció perquè progressivament havien perdut visió i ja no podien realitzar les tasques domèstiques que havien fet durant els anys de la primera joventut de la seva filla. 

 

Arnau havia refundat la seva empresa d’investigació privada reincorporant als seus amics Joan Macià i Pere Solivella que, per problemes econòmics, havien tancat el seu negoci i s’havien quedat a l’atur; amb visió de futur, preveient que continuarien en alça les seves finances, decidí d’obrir dues filials: la de Barcelona seria regentada per Macià i la de València per Solivella; d’aquesta manera ampliaria la zona d’investigació i ocuparia la totalitat dels Països Catalans, essent-ne ell el líder. 

 

Mesos més tard, una nit d’estiu que havia decidit passar amb la seva esposa al jardí de casa observant com la lluna coronava el cel, rebé la visita d’un empresari andorrà que els volia contractar perquè havien passat quaranta vuit hores de la desaparició de la seva filla de catorze anys i havia rebut un missatge demanant que pagués els mil euros del rescat si la volia tornar a veure viva ja que si no l’assassinarien. 

 

Segons els explicà, la nota l’havia descobert aquell matí a la taula del seu despatx i, en preguntar-li a la seva secretària qui li havia donat, ella li havia contestat que l’individu que havia deixat la carta era un jove de trenta anys, cabells rossos i ulls blaus, d’aspecte atlètic que tenia accent alemany; l’home havia estat treballador de la seva fàbrica i havia estat acomiadat l’any anterior perquè havien descobert que els robava part dels guanys i traficava amb la màfia espanyola amagant en l’interior de les caixes, lots de cicuta i cianur per a que aquests poguessin cometre els homicidis que causaven als jugadors i altres clients que tenien deutes amb ells. 

 

El senyor Bonet, que sospità d’eixe noi, va voler saber si sabia a on vivia però l’empresari ho negà rotundament; a l’expedient laboral no sortia però de delictes n’havia comès un munt i els aconsellà de parlar amb l’intendent de la policia andorrana, el senyor Àlex Benítez, que també investigava el segrest. 

 

L’intendent Benítez feia dos mesos que havia assolit el càrrec anhelat feia anys; el 31 de desembre de l’any anterior havia complert els trenta i s’havia casat amb la seva nòvia Alsàcia Samsó… Tenia els cabells a rínxols atzabeja i els ulls castanys; ni alt ni prim, ni baix ni gras, força atractiu, havia conegut a Arnau feia dos anys i s’havien fet amics, col·laborant en alguns misteris que investigaven sempre i quan algun dels dos necessités l’ajuda de l’altre. 

 

El trucà durant l’esmorzar del matí següent i decidiren de reunir-se a la capital del principat, a les vuit d’aquella tarda per a parlar sobre el cas. Arnau va fer les maletes i desprès de dinar agafà un avió cap a Barcelona i un helicòpter cap a Andorra la Vella… 

 

Però el que havia de ser un retrobament, acabà essent l’inici d’un nou homicidi per a resoldre’l plegats, doncs les autoritats andorranes havien descobert el cadàver de la filla de l’empresari, llançat entre els matolls prop de la carretera principal i hagueren de deixar el cafè per a més tard per a reunir-se amb la científica. 

 

El forense, quan arribaren, ja era allí fent l’autòpsia i determinà que havia estat apunyalada per darrere; per les petjades que hi havia a prop del cos de la noia, Benítez deduí que s’havia escapat d’on la tenien retinguda i els segrestadors l’havien mort per sorpresa. 

 

El jove policia ordenà als seus subordinats que acordonessin la zona i cerquessin l’arma homicida mentre ell i Arnau començaven a interrogar els testimonis. Al cap d’uns minuts, un agent trobà la dalla amb la qual l’assassí l’havia occit; les empremtes que trobaren coincidiren amb les de son pare, el client que havia contractat a Arnau, i Àlex demanà una ordre per a escorcollar la seva oficina. 

 

Arnau entrà al seu correu i hi descobrí els missatges que la seva filla li havia enviat amb el que havia descobert sobre el treballador alemany però tal i com pogueren copsar en les seves respostes, al contrari del que li havia dit la nit anterior, l’alemany i l’empresari treballaven colze a colze en el narcotràfic perquè el pare de la víctima el defensava fervorosament i confiava en ell… 

 

A més a més l’alemany s’encarregava del blanqueig dels diners que obtenien dels negocis opacs i, segons afirmava un cambrer, els dos s’havien reunit feia unes setmanes per a fer els preparatius de l’homicidi de la filla de l’empresari i evitar ser descoberts per les autoritats andorranes. 

 

Àlex, que sospitava que la noia no era filla de l’empresari i que aquest suplantava l’identitat d’un altre, rebuscà pels pantalons de la víctima fins que trobà el que cercava: al passaport de l'adolescent hi descobrí el seu nom i el de sa mare però el de son pare no; mare i filla es deien igual… Jèssica Canigó, la qual cosa significava que sa mare havia enviat aquells correus. 

 

Buscà a la base de dades si tenia antecedents; no en tenia però sí que obtingué la direcció de la seva residència: eixí amb Arnau cap a Engordany —el lloc natal de l’intendent— deixant la resta d’interrogatoris per a més avant, doncs era urgent de posar-la en un lloc segur perquè el culpable, si a hores d’ara ho havia descobert, tornaria a actuar assassinant la mare de la víctima. 

 

Arribaren al cap de mitja hora i trobaren la porta de casa seva oberta; el pany no estava forçat però els mobles estaven regirats. Trobaren el cos mort de la senyora Canigó al terra del menjador. 

 

Quan arribà el forense i acabà de realitzar l’autòpsia al cadàver, eixe determinà l’hora i la causa de la mort: entre les deu i dos quarts d’una de la nit algú l’havia estrangulat amb una corda i l’havia apunyalat per darrere, la qual cosa va fer pensar a Arnau que es tractava de la signatura de l’homicida i que era una assassí en sèrie. 

 

El detectiu Bonet demanà al doctor si havia descobert alguna cosa més de la primera víctima i aquest li corroborà les seves sospites quan contestà afirmativament: 

 

—Em temo que sí i és important que ho sàpiga!—. Exclamà el cirurgià.—: La causa de la mort fou errònia; li havia disparat un tret i molt em temo que l’apunyalament per darrere és la pista que deixa. 

 

—Moltes gràcies doctor!—. Exclamà Arnau.—: Ara sabem que és la mateixa persona… Però qui vol mal a les Canigó?—. Es preguntà en veu baixa. 

 

Isqueren del menjador i Àlex pujà al segon pis; a l’estudi trobà l’ordinador portàtil encès i una pàgina web de cites amb el xat obert… L’intendent ordenà a la científica que se l’emportés per a cercar empremtes i saber quins contactes de la dona eren els més freqüents d’aquesta per a xatejar. 

 

El qui liderava el rànquing era l’alemany! Li havia dit en certa ocasió que son espòs estava mort i que anhelava trobar una nova parella per a conviure. Descobriren també que l’espòs del mort de la víctima era l’empresari del qual l’assassí s’havia fet passar i que estaven divorciats però que ella continuava treballant a la seva empresa: la mateixa que havia contractat el narcotraficant alemany! 

 

Arnau rebé la telefonada d’un número ocult i l’agafà. La veu era d’home jove i l’identificà: es tractava, sens dubte, del seu client que, segons l’informava, tenia en mans a Lorena i l’amenaçava d’occir-la si no parava la investigació en penjar; quan ho va fer demanà a Àlex des d’on s’havia produït i descobriren la població: Escaldes, i una direcció… Un magatzem que, segons l’informà el seu amic, havia estat abandonat quatre anys enrere. 

 

Enviaren un grup d’agents cap allí i hi descobriren el cos sense vida de l’home que s’havia fet passar per l’empresari; el cotxe que hi havia a fora tenia la matrícula alemanya i el cirurgià, en fer-li l’autòpsia, determinà estrangulament amb les mans —produït durant una baralla— i apunyalament per darrere com les anteriors morts. 

 

Les empremtes que trobaren coincidiren amb les d’un mafiós i homicida en sèrie alemany que estava cercat per les autoritats del seu país per haver comès deu crims que seguien tots un mateix patró: assassinava familiars i persones relacionades amb eixos familiars i els occia de la mateixa manera… La seva signatura era l’apunyalament per l’esquena desprès d’estrangular-los o disparar-los. 

 

Se sentiren passes i el criminal entrà a la nau industrial essent arrestat immediatament per la policia andorrana; a comissaria confessà la seva culpabilitat contestant a les preguntes que Arnau i Àlex li feien per torns: ara un, ara l’altre; desprès l’un, desprès l’altre i així successivament. 

 

—Desprès de cometre el desè homicidi a Berlín em vaig amagar al vostre país. Vaig demanar feina al marit de la senyora Canigó però no me la donà perquè descobrí la meva identitat; em vaig canviar el nom desprès de matar-lo i vaig obrir-me un compte a la pàgina web de cites que les Canigó usaven. 

 

»Vaig posar-me en contacte amb la senyora Canigó fins que descobrí qui era jo realment i, per evitar ser descobert, vaig contractar a un sicari per a que es fes passar per l’empresari occit per mi per a segrestar la seva filla si no em donava els mil euros com a fiança per prometre’m que no els ho contaria. No ho va fer i vaig ordenar-li occir-la. 

 

»Al cap d’uns dies vaig posar-me en contacte amb el sicari i vaig demanar que, fent-se passar pel pare de la víctima, contractés a Arnau i investigués el segrest de na Jèssica per evitar que sospitessin de nosaltres sabent que els bòfies ens cercaven. 

 

»Va venir vostè aquí i mentre era al bar amb el seu amic, vaig apunyalar per darrere a na Jèssica, un cop ja morta de feia uns dies, vaig deixar el seu cos a prop de la carretera principal, em vaig posar les seves botes i vaig fer les petjades per simular que la noia s’havia escapat i el segrestador l’havia occit. 

 

»Vaig tornar-me a posar en contacte amb la mare a través del perfil del sicari i un cop vaig obtenir l’adreça, vaig anar-hi i la vaig estrangular i apunyalar. El sicari em va dir que ho volia explicar tot a la policia i per evitar ser jo descobert, vaig dur-lo a la fàbrica, on vostès l’han trobat mort, per a matar-lo. Ens vam discutir, vaig estrangular-lo amb les mans i vaig apunyalar-lo també. Aquí tenen les proves. 

 

Els mostrà el revòlver amb què el sicari havia occit a la noia de catorze anys, la nota que havia escrit per simular el segrest i els dos matxets utilitzar per a signar les dues darreres morts… Fou extradit a Alemanya on fou jutjat i condemnat; les proves també foren enviades cap allí. 

 

Àlex Benítez i Arnau Bonet s’abraçaren a l’heliport i el detectiu pujà a l’helicòpter que el duria de retorn a Mallorca on la seva família l’esperava per a celebrar la gesta… Però la trucada de Pere Solivella li capgirà els plans i eixe cop hagué de viatjar a Barcelona per a resoldre un nou robatori; un nou cas començava pels tres amics!

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.