LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, doncs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros. Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, en una masia perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria. Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta. Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap amb una tuberia d’aigua, occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la. Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era. Escorcollant el seu dormitori, Lorena i Arnau, trobaren un bitllet d’avió partit en pedaços a la paperera. A on era a hores d’ara?

Cercant al seu compte bancari, copsaren que havia fet un pagament per a obtenir un bitllet de tren a Marsella i un altre de vaixell a El Caire, on pretenia, segons els últims missatges que aquesta havia enviat, reunir-se amb els seus contactes del grup delinqüent per a vendre tot el botí del qual n’obtindria els diners que necessitava per a poder-se retirar.

Aquella nit, desprès de sopar, s’assegueren a la sala d’estar cadascú amb la seva tassa de cafè i un llibre. Era lluna nova i plovia a fora del casalot; els llamps il·luminaven de tant en tant l’arbreda i les gotes de pluja feien tremolar els vidres cada cop que xocaven contra els vells finestrals de la mansió Sanz.

El senyor Bonet veié algú, en la penombra de l’exterior, que rondava la casa cercant quelcom que havia perdut; un tro caigué i de cop marxà el llum de la gran habitació. Se sentiren passes al passadís i un crit ofegat d’auxili. Quan tornà l’electricitat, Martin McQueen entrà ràpidament a la sala i demanà ajuda. Arnau intervingué aleshores:

—Senyor McQueen, si no m’equivoco, vostè no era amb nosaltres desprès de sopar. Cert?—. Preguntà Bonet.— A qui han mort ara?

—Era a la meva habitació llegint el diari. He escoltat els crits i he baixat les escales per saber qui era el qui cridava… He descobert el cadàver d’Andreu Sanz i he vingut a avisar-lo.

Isqueren els dos acompanyats per Lorena; la resta marxà als seus dormitoris esperant l’interrogatori de la policia. Encara no havia eixit el sol quan el forense tingué els resultats de l’autòpsia: eixe cop havia estat enverinament… Trobaren un flascó de cicuta a l’habitació de McQueen i aquest havia desaparegut miraculosament de la residència dels Sanz.

Passaren setmanes fins que Arnau i Lorena descobriren el seu cadàver: Martin havia estat degollat prop del riu; semblava un suicidi en aparença però Arnau intuí que es tractava del tercer crim. Qui li volia incriminar els homicidis? Qui estava al darrere de tot allò? Quan cometria un error per a enxampar-lo? I la dona? Era realment culpable o era algú altre que havia comprat els bitllets amb la seva targeta de crèdit?

Si el robatori de les joies i els tres crims estaven relacionats, per força havia de ser o l’esposa d’Andreu o Sebastià, el seu germà. La muller del jove Andreu havia marxat, per tant, Arnau decidí que el més assenyat era parar-li una trampa al culpable del cas: Arnau demanà a la seva dona prestades les arracades que duia posades.

Esperaren que es fes fosc per a actuar… Lorena posà les perles a sobre la taula del menjador i aquella nit, quan tots es retiraren als dormitoris desprès de sopar, s’amagà amb Arnau darrere una de les prestatgeries on hi havia, guardats en filera, els llibres de la senyora Sanz.

Per sorpresa dels dos, algú entrà per la finestra i encengué una làmpada per a veure-s’hi i poder agafar-les. El lladre era, sens dubte, el client que els havia contractat, la “mater familias” del llinatge Sanz.

L’arrestaren i els ho confessà tot:

—Vivia, junt al meu home, problemes econòmics… Ho vàrem planejar tot per a fer front a la crisi econòmica que ens havia conquerit: vaig contractar-los per simular que em robaven les joies de la caixa forta; l’assegurança no s’ho empassà i vaig demanar a la meva jove de recrear una baralla i se les emportés desprès de matar-me.— Digué la senyora Sanz.— Evidentment les bales eren de fogueig i per tant no m’occiren. A més a més, ella les necessitava per a vendre-les a la màfia i retirar-se.

»Jo em vaig amagar al bosc un cop la científica em va fer l’autòpsia i per evitar que semblés sospitosa ella, prèviament, abans de simular la primera mort, vaig agafar el revòlver de Martin per a incriminar el policia i, d’aquesta manera, amb els guants que li vaig prestar, semblés que ell estava al darrere de tot allò.

»Fa dues setmanes, Martin descobrí els meus plans sabent que jo era viva. Sospità de mi quan vaig occir a Andreu, el meu fill, que volia part del botí de la seva esposa la qual, negant-se a donar-li’n la meitat, em demanà que el matés.

»McQueen ho va voler explicar tot i, per evitar que ens descobrissin, vaig degollar-lo amb el ganivet que havia utilitzat durant el sopar per fer que fos un suicidi; aquí tenen les proves.

I els mostrà el ganivet, el revòlver i els guants que l’incriminaven.

Fou emmanillada i entregada a les autoritats; la seva jove fou acusada de ser la seva còmplice i les dues dones foren engarjolades en un centre dels afores de València. Ja havia acabat tot i Arnau i Lorena passaren la lluna de mel a Menorca esperant el naixement del seu primer fill.

EL CAS ANDREU

EL CAS ANDREU

—Arnau, Joan és aquí per parlar amb tu. Què estàs fent?—. Preguntà la senyora Bonet al seu marit que era a l’habitació jugant amb la seva filla.—: Li dic que entri i s’esperi a la sala d’estar?

—Sí. Ara baixo; abans he d’arreglar-me.—. Digué el senyor Bonet.—: Prepara-li un plat de galetes i una tassa de te!—. Ordenà a la seva esposa.

Cinc minuts més tard Arnau ja era a baix saludant al seu amic i preguntant-li què estava fent a casa seva… La resposta de Joan fou breu però concisa, detallada amb tots els ets i uts de la qüestió: havien atemptat, per segon cop en un mes, contra el president de la Generalitat Valenciana mentre tornava, amb el cotxe de la presidència, d’una reunió amb els sindicalistes anarquistes que s’havien declarat en vaga de fam per aconseguir una millora del salari mínim i un increment de les pensions; els havien contractat perquè esbrinéssin qui estava al darrere de tot allò, malgrat els interessos de bona part de les Corts, que anhelaven la seva dimissió.

Arnau i Joan acordaren que es reunirien al matí següent amb el cap de govern per a obtenir una llista amb els noms dels principals opositors i fer unes quantes preguntes rutinàries al client, però quan Joan sigué a fora, el senyor Bonet rebé una trucada que li capgirà els plans i va haver d’actuar ràpidament: la muller del president havia trobat el seu cadàver a la biblioteca del palau presidencial i havia estat detinguda per la policia com a principal sospitosa, doncs era l’única que es trobava a l’escena del crim quan succeí l’homicidi. El detectiu Bonet eixí de casa amb el seu BMW i es dirigí a comissaria per a demanar explicacions al líder del cas.

La persona que dirigia la investigació era una dona esvelta, de cabells rossos i ulls blaus, d’orígen balear que es deia Lorena Collbató i devia tenir aproximadament uns trenta anys… Ocupava la plaça que Arnau havia deixat bacant feia unes setmanes essent la mà dreta d’aquell comissari un xic estúpid que l’havia descendit de categoria per un error no gaire important que havia comès durant el cas Beloki.

La sotsinspectora Collbató, en veure’l entrar al seu despatx, va fer com si res i seguí analitzant els informes del forense, que ja havia fet l’autòpsia i havia dictaminat l’hora i la causa de la mort: entre la una i les cinc de la tarda algú havia entrat a la biblioteca i l’havia escanyat amb una corda mentre aquest bevia una ampolla de vi i menjava unes olives mirant la televisió.

La científica havia trobat les empremtes dactilars de la seva esposa i, per aquest motiu, la sotsinspectora Collbató l’havia arrestat sense pensar-s’ho dos cops; ara redactava al seu despatx les conclusions que entregaria al jutge instructor per a tancar el cas oficialment.

—Vinc a felicitar-la, sotsinspectora, per la seva tasca… M’ha deixat realment estupefacte!—. Exclamà hirònicament el senyor Bonet.—: Però, si em permet, en tres dies demostraré que s’equivoca i que el culpable és un altre.— afegí Arnau que penjà el seu abric al penja-roba del seu antic despatx mentre la reptava.—: Vol acceptar el meu repte?

—D’acord! Accepte el repte… Si en tres dies no ha demostrat la innocència de l’acusada, tancaré el cas i vostè haurà de dir públicament que és un fracassat i haurà d’abandonar la seva tasca com a detectiu privat!—. Va dir Lorena, mofant-se del seu adversari no gensmenys important que ella.—: M’ha escoltat? Ha escoltat el que li acabe de dir?—. Preguntà la sotsinspectora Collbató.

El temps transcorria amb pas ferm; cada minut comptava, així que Arnau, sense despedir-se de la noia que ocupava la seva antiga cadira, marxà cap a la seva oficina per a anunciar als seus socis el que havia promès i posar-se tots tres en marxa per a resoldre’l en el temps acordat.

Demanaren al jutge un permís per a visitar a la reclusa al centre on estava internada preventivament però malgrat ser amic d’Arnau, per pressions del comissari, no l’aconseguiren; així doncs, davant la negativa per part del president del tribunal que la jutjaria, decidiren en primera instància d’anar a l’escena de l’homicidi on la policia cercava la corda.

En arribar a la mansió, varen veure al majordom que netejava el vehicle que normalment usava el president per anar a la feina. Ordenaren al criat que aturés el que estava fent i demanaren al senyor que obrís el cotxe per a mirar l’interior d’aquest i comprovar si el criminal havia deixat les empremtes allí i, si realment l’havien mort a la biblioteca o no.

Joan Macià descobrí un rierol de sang que regalimava pel seient del darrere. Desprès d’avisar Arnau Bonet i Pere Solivella, els tres copsaren l’arma homicida verdadera… Era un revòlver que els de balística, en fer les proves pertinents, descobriren el calibre de la pistola i les empremtes: feia cinc mil·límetres i mig i pertanyia al germà de la víctima, un home; un coronel ja retirat que blanquejava els diners que el govern presidit pel mort utilitzava per a finalitats il·legals i trames de corrupció que esquitxaven de ple al poder judicial mateix… A la cúpula del poder judicial espanyol.

Però per sorpresa d’Arnau i els seus amics, quan l’anaren a visitar aquella tarda, descobriren que el germà de la víctima estava en estat de descomposició des de feia dues setmanes i mitja… L’assassí del president havia utilitzat guants!

La sotsinspectora Collbató corroborà les sospites del senyor Bonet: possiblement, algun diputat que no volia el govern actual, ni tampoc que l’involucréssin entre les corrupteles que la Generalitat havia estat duent a terme fent empobrir les classes obreres en benefici de les dominants, estava al darrere de tot allò.

El detectiu Bonet demanà a Lorena si tenia la llista dels principals opositors al govern presidit pel primer ministre assassinat i aquesta li entregà la còpia de la llista que la sospitosa havia elaborat durant l’interrogatori.

Bonet dona les gràcies a Collbató i, per sort o per desgràcia, hi descobrí un nom que la liderava… El del majordom! Arnau i Joan marxaren a interrogar-lo mentre Pere i la sotsinspectora cercaven la pista necessària per a descobrir el culpable: l’arma del crim.

El sol es ponia per l’horitzó rogenc que semblava que tenyia el cel de sang. Arribaren els dos investigadors al lloc on havien estat aquell migdia i el majordom els rebé oferint-los dues tasses de cafè que acceptaren perquè estaven assedegats; no havien begut res en tot el dia i feia molta calor.

El criat els preguntà què volien d’ell i Arnau començà a preguntar-li per la relació que tenia amb el mort i el seu germà. Malgrat les proves que li mostraren, els va dir que sempre s’havia dut bé amb ell d’ençà que havia estat elegit líder del govern i, per eixe motiu, van haver d’esperar els resultats de la segona autòpsia i el permís per a cercar a la base de dades si tenia antecedents policials greus.

Dos dies més tard, el forense els contà que l’havien estrangolat també amb una corda i que, a més a més, l’havien enverinat. El jutge els va dir que el majordom no havia comès cap delicte en tots els anys contractat per la víctima. Llavors, qui era el responsable de les dues morts? Qui estava al darrere de tot allò?

La sotsinspectora trucà a mitja tarda al seu contrincant per saber com li continuava anant la investigació… Cinc minuts desprès de penjar, Arnau rebé un missatge de l’assassí que el citava aquella nit per a explicar els motius que tenia per haver causat els crims.

Però no es va poder reunir amb ell perquè un dels vigilants trobà el cadàver de la dona del president i una nota on confessava la seva culpabilitat; Arnau no s’ho va creure i demanà a la científica per la cal·ligrafia de la carta.

Segons l’informaren, era lletra de dona… L’expert en grafètica identificà per com havia estat escrita, que devia tenir uns catorze anys la noia que l’havia escrit. A les propietats de la reclusa, d’entre les quals hi aparegué la foto d’una noia que devia tenir més o menys la mateixa edat que l’autora de la carta, hi descobriren també diners en efectiu i un bitllet d’avió als Estats Units.

Al dors de la foto hi havia una inscripció escrita a mà per la propietària: “filla” i un cor dibuixat… Cap nom; només un telèfon mòbil que Arnau marcà al teclat del seu smartphone i trucà. Al cap d’uns minuts, una veu greu de noia jove contestà la trucada. El senyor Bonet li preguntà pel nom i ella li respongué com s’anomenava: Marta Andreu.

Passaren uns minuts fins que Arnau començà l’interrogatori. En fer-ho, l’adolescent penjà de seguida. Els policies descobriren que la presa havia estat assassinada per la seva filla ja que les empremtes de la corda apuntaven a Marta… Les altres cordes aparegueren hores més tard i també tenien les mateixes marques digitals.

Arnau Bonet demanà a la sotsinspectora que li donés l’adreça des d’on Marta Andreu havia agafat la trucada… Sens dubte es tractava de la casa presidencial. Lorena Collbató envià a un grup d’agents cap allà per a arrestar-la, però per sorpresa seva, qui els esperava, no era tan sols la senyoreta Andreu, sinó el majordom també, que havia estat el seu còmplice en tot moment i ho havia planejat tot.

A comissaria, Marta Andreu contestà les preguntes que Arnau li va fer i confessà la seva culpabilitat.

—Mon pare m’havia violat uns quants cops durant el seu mandat presidencial fins al punt d’odiar-lo i dessitjar la seva mort. Vaig demanar ajuda a ma mare, però era fidel i sempre defensà al seu espòs; per eixe motiu vaig acudir al majordom, que no estava a favor de les seves polítiques i el volia mort un cop va saber de les seves trames corruptes…

»Ell planejà tot: va decidir assassinar primerament al meu oncle per simular que es tractava d’un assassí en sèrie i fer culpable a un dels diputats que anhelava la dimissió del president Andreu. Tot seguit matà a mon pare i jo, en una de les visites, prèviament li vaig donar la corda, els guants i la carta que faria culpable a ma mare, per a que ell l’occís… Es va negar i ho vaig fer.

Un cop firmada la seva declaració, tancada en una cel·la de comissaria juntament amb el seu còmplice, Lorena va felicitar a Arnau per la seva brillant tasca i, reconeixent el seu error, va presentar la dimissió al comissari incorporant-se a l’equip del senyor Bonet i inicià una relació amorosa amb el qui havia estat el seu contrincant.

TRAGÈDIA A LA VALENCIANA

TRAGÈDIA A LA VALENCIANA  

L’hermosa ciutat de Bilbao, conquerida per uns núvols ferotges de pluja, es llevava a trenc d’alba després d’una nit xafogosa de ple mes d’agost.

Pels carrers, les primeres persones s’encaminaven cap a la feina; alguns s’amuntegaven a les terrasses dels cafès del centre de la ciutat fent petar la xerrada mentre esmorzaven llurs cafès amb llet i porres que oferien els bars a meitat de preu… Carrers per on l’inspector de l’Ertzaintza Iker Bidegain es dirigia a comissaria fruïnt de l’oreig que feia dansar les copes dels arbres dels bulevards.

Iker provenia d’una familia burgesa i benestant. Havia nascut en l’últim dia de l’any del senyor 1991 i estava casat… Vivia amb la seva esposa i dolços fills a la vil·la de l’arbre mil·lenari que havia patit, durant la guerra civil, un bombardeig per part de l’aviació nazi on havia mort el seu oncle avi Gaizka disparant amb el seu únic fusell a l'enemic dels republicans.

L’inspector Bidegain era un jove de trenta anys de cabells atzabeja i ulls marró clar que parlava a la perfecció el català i, per aquest motiu, mentre escoltava la ràdio baixant del metro a la plaça Sabino Arana, en entendre el que parlaven dos valencians sobre una tercera persona que exercia d’advocat i que havia estat occit aquella nit per un d’ells, grabà la conversa que presentà com a prova al comissari per a obrir, en cas de ser cert, una investigació policial extraoficial. Però el comissari no estava per romanços i va impedir-li-ho al·legant que només podien actuar al País Basc i que no podien eixir d’eixe territori per molt que ho volguéssin.

Però Bidegain era capsigrany i malgrat la negativa del seu superior considerà que el seu deure era investigar-ho; reuní als seus companys el sotsinspector Jon Mendizábal i el tinent Kepa Salazar i els ordenà que amb la gravació que havia fet, fessin el retrat robot dels dos i comprovéssin si estaven dins la base de dades com a delinqüents… Tot el que aconseguiren fou una pèrdua de temps perquè mai havien estat detinguts.

Al telenotícies d’aquell vespre s’anuncià la mort del prestigiós advocat valencià Artur Bellpuig per motius encara desconeguts i que la seva muller era la principal sospitosa perquè havia estat maltractada per ell uns quants cops.

Els tres amics decidiren de viatjar a València car seria el lloc on declararia l’investigada i pot ser tindrien novetats; Jon comprà tres bitllets d’avió encara que el comissari li ho va intentar impedir.

Aconseguiren entrevistar-se amb ella i els va explicar què havia succeït uns dies abans de la seva mort: dos homes de mitjana edat —com els que Iker havia vist al metro— es presentaren al bufet d’advocats on Bellpuig treballava per a demanar-li els diners d’un deute pendent que tenia amb ells…

Els dos homes, també valencians, eren narcotraficants proveïdors de les substàncies que Artur consumia però mai havien estat sota arrest policial. A més a més de ser amos d’un casino on l’advocat Bellpuig es reunia cada setmana els dimecres per a jugar al dòmino i apostar a les carreres de cavalls, també eren líders d’un grup criminal que cometia robatoris sense importància i comerciaven amb la màfia de Roma amb les joies que pispaven de les classes benestants.

—I vostè ho sabia i el va occir?—. Preguntà Iker a la senyora Bellpuig.—: O fou fidel a ell i, malgrat les amenaces i els maltractaments, no li ho contà a ningú?

—Vaig ser-li fidel encara que m’hagués posat les banyes un parell de vegades. No el vaig occir; me l’estimava!—. Exclamà la senyora Bellpuig.—: Mai li hagués fet una cosa així!

Varen eixir de la cel·la.

Deu minuts més tard, en ser al carrer, demanaren a dos agents que els portéssin a l’escena del crim.

El lloc on havien trobat el cos era prop d’una cala. El forense i la científica cercaven empremtes i el sotscomissari que duia el cas, l’arma del crim… Iker s’apropà al policia, mentre Jon i Kepa rellevaven al sotscomissari en la seva tasca, per a preguntar-li sobre els resultats de l’autòpsia.

Segons els informes del doctor, havia estat assassinat entre la una i les tres de la matinada; havien trobat una nota al seu dormitori on l’homicida el citava allí… L’havia asficciat i degollat i, amb una destral, havia partit el seu cos en mil pedaços com si es tractés d’un tronc.

L’única persona que no tenia coartada era la senyora Bellpuig, arrestada preventivament a comissaria. Com que la seva advocada no tenia suficients proves per a alliberar-la continuava tancada esperant el judici.

Jon Mendizábal i Kepa Salazar trobaren l’arma de l’homicidi: una espasa… Un sabre de samurai que el forense, en fer les proves d’ADN, descobrí les empremtes de l’assassí; el sabre incriminava directament a l’esposa del mort. Per tant, si era innocent, el culpable havia utilitzat guants.

—Han identificat la cal·ligrafia de la carta?—. Preguntà Iker al sotscomissari.—: Sap qui l’ha escrit?

—Un home, pel que sabem.— contestà al seu torn el policia.—: El senyor Bellpuig tenia un fill de divuit anys, l’hereu de la fortuna d’Artur si aquest moria. No sabem on és.

Iker i Jon tornaren a visitar la senyora Bellpuig mentre Kepa i el sotscomissari continuaven cercant proves per a demostrar la culpabilitat de la sospitosa.

L’inspector Bidegain demanà a Bellpuig que els mostrés una foto del seu fill que, segons li havia dit el sotscomissari, es deia Raül Bellpuig; quan la veié Iker, s’enrecordà d’un dels homes que havia vist a l’estació de la plaça Sabino Arana i copsà que tenia una certa semblança al fill dels Bellpuig.

Els dos policies donaren les gràcies a la senyora i, en eixir de l’edifici, un quiosquer que repartia diaris per allí els va voler vendre un. Iker el comprà i a primera plana hi descobrí el que seria l’inici d’una investigació oficial per part de l’Ertzaintza: Raül havia mort a Vitòria aquell migdia mentre dinava en un restaurant del centre de la capital juntament amb dos amics seus… El forense, en fer-li l’autòpsia, havia dictaminat que havia succeït al voltant de les dotze i la causa, un enverinament amb cianur.

Iker deixà els seus dos amics a València per a que l’informéssin de tot i tornà aquella tarda amb avió.

En aterrar a l’aeroport de Bilbao el comissari l’esperava amb dos agents en un cotxe patrulla i, mentre el duien al lloc dels fets, li explicaren que era membre d’una organització criminal valenciana propietària d’un local d’oci; del casino que, precisament, son pare freqüentava.

Des de València li comunicaren que certament, l’assassí havia usat guants la nit de l’homicidi del senyor Bellpuig i, que el sabre era propietat de Raül: pertanyia a la seva col·lecció d’espases heredada del seu avi Ausiàs.

—Molt bé! Si et plau, comissari, busqui a l’agenda dels contactes de Raül algun senyor que s’hagués de reunir amb ell a l’estació Sabino Arana un dia desprès del crim del senyor Artur Bellpuig!—. Ordenà Bidegain al seu superior.—: Ha de ser algú que feia servir Raül pels seus negocis amb la màfia!

—Ja l’he trobat inspector Iker… Un tal Jordi Bellpuig?—. Preguntà el comissari a Bidegain.—: Devia ser germà de Raül; s’havia de reunir al lloc que m’ha dit i l'endemà feia trenta anys.— afegí tot seguit.—: Vostè què n’opina?

Iker donà les gràcies al comissari i aquest li donà l’adreça de casa seva; Jordi vivia a Sant Sebastià, en un apartament prop de la platja.

Al matí següent, a punta de dia, eixí de casa amb el seu Smart blanc biplaça cap a la residència de Jordi Bellpuig. L’havia trucat la nit abans per saber si li feia res que l’interrogués i, com que no tenia cap inconvenient, decidí de reunir-s’hi i que el comissari i els seus subordinats l’acompanyéssin per si de cas es trobés en perill.

Era un edifici cèntric. Vivia al setè pis; així doncs, en arribar i aparcar el seu cotxe, pujà en ascensor.

Jordi Bellpuig estava esmorzant quan trucà a la porta i li oferí una tassa de te que acceptà.

Mentre inspector i homicida esmorzaven, Iker començà l’interrogatori i grabà la conversa per fer-la servir com a prova i incriminar-lo en cas de confessió. Ho va fer al cap de tres hores, cansat d’escoltar les preguntes que el policia li feia.

—Sí; vaig ser jo qui vaig matar a mon germà Raül. Artur, el nostre pare, era drogoaddicte. Raül era el seu camell i li venia el que mon pare consumia. També era addicte al joc: cada dimecres perdia una petita part de la nostra fortuna al casino que regentàvem els del grup criminal que jo liderava, apostant als cavalls i jugant al dòmino.

»Havia contret deutes amb nosaltres i la màfia. Sempre deia que algun dia els pagaria fins que s’arruinà.

»Vaig encarregar a Raül que l’occís i ho va fer però vaig rebre un SMS aquella nit demanant-me que li donés part del negoci com a recompensa per haver-ho fet. M’amenaçà a l’estació… Quina estació?—. Preguntà en veu alta Jordi.—: Vostè sap a quina em refereixo?

—Sí… A la Sabino Arana.—. Va contestar Iker.—: S’estava referint a aquesta?

—Sí! Exacte!—. Exclamà Bellpuig.—: Doncs m’amenaçà de dir-ho si no li donava la meitat del negoci i jo, estúpid, vaig citar-lo al restaurant amb un company meu i, entre entrants i primer plat, mentre ell era al lavabo, vaig posar cianur a la seva copa de vi per a enverinar-lo i evitar que em descobrissin… Vaig fugir en fer-ho i ell morí.

Iker l’emmanillà encara que al principi va resistir-se agafant un revòlver que tenia amagat als pantalons.

L’intendent i els seus subordinats el conduïren a comissari on firmà la declaració mentre l’inspector Bidegain anà a rebre als seus amics Jon i Kepa que aterraren a la capital aquella tarda.

El ministre de l’interior nomenà respectivament a Iker, a Jon i a Kepa, comissaris de les tres províncies basques —Iker de Bilbao, Jon de Sant Sebastià i Kepa de Vitòria—, del cos de l’Ertzaintza, recompensant-los per llur tasca realitzada; d’aquesta manera l’inspector Bidegain complí el seu desig…

I la senyora Bellpuig fou alliberada, un cop demostrada la seva innocència, essent indemnitzada pel seu fill gran, per danys i perjudicis.

BOTIFARRES PER A SOPAR?

BOTIFARRES PER A SOPAR?

Les escales de fusta de castanyer grinyolaven cada cop que algú les pujava o les baixava per anar del tercer pis a les golfes de la mansió Beloki.

Aquella nit, la matinada en què Ibai Beloki fou assassinat, les havien usat un parell de vegades i, quan el majordom trobà el cadàver consumit pels cucs, recordà que les úniques persones que hi podien accedir eren el senyor i la senyora Beloki; ella havia desaparegut i ell havia estat occit per algun membre de la família que encara vivia al vell casalot: la seva filla de disset i el seu fill de quinze.

—Inspector Bonet, ja li ho he explicat tot el que sé!—. Exclamà el majordom.—: Vol que li ho torni a dir? Molt bé, doncs som-hi... Per on vol que comenci?—. Preguntà exaltat.

—Pel principi, si et plau.— demanà Arnau.—: Com es diu? Per a qui treballa? Què va fer entre les deu i les dotze de la nit d'ahir?—. L'interrogà.

—Em dic Martí i era el majordom de la víctima. Entre les deu i les dotze era al meu dormitori. Vaig sentir els crits i vaig pujar per veure què succeïa; estaven discutint i vaig veure com l'homicida li disparà uns trets i fugí.

—I com és que la científica ha trobat un punyal ensangonat amb les seves empremtes?—. Replicà Arnau.

—No ho sé.

L'inspector Bonet era un jove de trenta anys, cabells castanys, ulls marró clar i barba atzabeja que havia nascut a València la nit de Nadal de l'any 1991. Estava casat i tenia una filla de tres anys; era poc pacient i no suportava que l'enganyéssin tan fàcilment com ho havia fet en Martí. Vivia a Xàtiva i treballava a la capital.

Malgrat era el seu aniversari, el comissari li havia encarregat la guàrdia d'aquella nit i, en rebre l'avís, havia eixit de comissaria amb dos dels seus homes —el tinent Joan Macià i el sergent Pere Solivella— en un Citroën cap a l'escena del crim on, al cap de poques hores, el forense havia arribat per a fer l'autòpsia al cos i havia dictaminat el que ja sabia: l'hora de la mort rondava entre les deu i les dotze i l'arma era un ganivet japonès del segle XVI propietat d'en Martí "el majordom".

El tinent Macià li prengué el relleu veient que no confessava el sospitós. L'Arnau marxà a la cafeteria per prendre un breu esmorzar i descansar una estona, però tot just en eixir de la sala, el sergent Solivella demanà a l'inspector Bonet de parlar amb ell sobre el cas perquè tenia novetats.

—Ja sabem que en Martí heretaria la seva propietat en el cas que Ibai morís.—. Digué Solivella.—: Però el més fort és que eixe cretí del seu fill s'havia discutit amb son pare el dia abans de la seva mort perquè havia contret deutes que perjudicaven el bon nom dels Beloki i ennegria la fortuna. A més a més, segons ens acaba de confirmar sa germana, Aritz Beloki havia deixat, feia uns mesos, prenyada la seva cosina i Ibai havia confessat a sa filla que estava disposat a desheredar-lo i castigar-lo malgrat el perill que corria si ho feia.— acabà d'explicar Pere.

—Quin tros de soca està fet aquest Aritz!—. Exclamà Arnau.

S'acabà el cafè i es posà en contacte amb el jutge per a demanar-li una ordre d'arrest i poder detenir Aritz com a sospitós d'homicidi.

En breu, Arnau i Pere eixiren de comissaria en direcció a la casa Beloki. Emperò, abans d'arribar, trobaren el fill menut d'Ibai cavant al camí una fossa i al costat tenia alguna cosa semblant a un sac; disposats a capturar-lo, isqueren del vehicle i mentre Pere emanillava Aritz, Arnau obrí la bossa descobrint que a dins no hi havia res. Seguidament, l'inspector Bonet ordenà al sergent Solivella alliberar al noi i aquest, en ser lliure, fugí cames ajudeu-me camp a través per evitar ser enxampat novament per les autoritats.

En saber-ho el comissari, es posà vermell com un tomàquet i descendí a Bonet de categoria, passant a ser sotsinspector, provocant un canvi de líder en l'investigació... Reberen un avís; una trucada anònima feta des d'un polígon industrial i Joan i Arnau foren enviats, amb dos agents, cap allí.

El tinent Macià trobà l'arma homicida, un fusell propietat del regiment de València dirigit pel coronel de l'exèrcit de terra Josep Guinovart, cunyat del senyor Ibai que l'havia odiat sempre per haver-se casat amb la seva germana.

El sotsinspector Bonet descobrí que Guinovart també tenia una empresa farmacèutica que feia negocis amb el mercat negre, venent substàncies sintètiques en discoteques i altres locals d'oci nocturn de la ciutat.

—Coronel Guinovart, queda detingut com a sospitós d'assassinat. Té dret a un advocat i tot el que digui ho podem utilitzar en contra seva davant un tribunal!—. Ordenà Arnau en tenir l'ordre d'arrest i les proves per a fer-ho.

Però els de balística trobaren les empremtes d'una altre persona... Les de la senyora Beloki, l'esposa d'Ibai: en els informes financers dels Beloki, la policia nacional trobà el pagament corresponent al preu d'un bitllet d'avió en destinació Lisboa. 

 

Arnau trucà a la companyia aèria per a preguntar sobre Maria Guinovart —l'esposa d'Ibai Beloki— i aquests li corroboraren les seves sospites: Maria havia viatjat a Portugal desprès de la mort d'Ibai; havia facturat les maletes a dos quarts de dotze de la nit de l'homicidi; per sort, l'Europol l'arrestà al seu hotel i l'enviaren de nou a València, on Arnau i els seus esperaven la seva arribada impacients.

—Sra. Beloki... Pel que sabem vostè no té coartada. Si confessa la seva culpabilitat tot anirà més bé per a vostè. Com va matar el seu marit?—. Preguntà el sotsinspector mentre el tinent gravava la conversa.

—Mon germà havia estat amenaçat pel meu espòs quan aquest va conèixer els tripijocs que feia Josep. Em va encarregar que el matés perquè Ibai, al ser advocat, el podia denunciar i perjudicar-lo encara que Ibai li havia promès que no ho diria, que només el mataria si ho continuava fent; em va donar el coronel Guinovart unes tisores per apunyalar-lo però finalment ho vaig fer amb el seu matxet per simular un suicidi.

»Martí trobà la porta mig oberta quan pujà, en sentir els crits, i va veure-ho tot; com discutíem i com l'assassinava. Em va dir que ho explicaria i jo, tement el pitjor, vaig comprar el bitllet d'avió a Lisboa.

»El que no sabia era que mos fills també m'havien vist. Ho contaren al seu oncle i aquest els portà a una nau industrial, propietat seva, per a causar les seves morts.

Fou així com el dia de Sant Esteve, desprès de les més de vuit hores d'interrogatori, el sotsinspector Bonet aconseguí la seva confessió. Josep i Maria Guinovart foren posats a disposició i la jutgessa els condemnà de per vida per les tres morts; Josep, abans de ser detingut, havia comprat una motoserra per a tallar els cossos dels seus nebots i fer-ne salsitxes però no ho aconseguí car Arnau l'arrestà quan es disposava a fer-ho.

Arnau dimití del seu càrrec l'endemà de la finalització del cas i, juntament amb Joan i Pere, obriren un despatx dedicat a la investigació privada en l'àmbit criminal, al centre de la ciutat.