EXPEDIENT 23651

 EXPEDIENT 23651

D’ençà de l’últim cop que Arnau Bonet havia investigat un cas d’homicidi, havien passat tres mesos. I els clients, a l’empresa d’investigació privada que havia refundat amb els seus amics Pere Solivella i Joan Macià, havien disminuït notablement. Així doncs, fart dels problemes econòmics que vivien ell i la seva família, reconsiderant la proposta que li havia fet el nou Major dels Mossos d’Esquadra Ferran Ramírez d’incorporar-lo al cos com a inspector a la divisió d’investigació criminal, l’havia trucat aquell dimecres 18 de juliol a les onze del matí per a comunicar-li que acceptava la seva oferta.

Pere Solivella i Joan Macià decidiren continuar amb l’empresa. Semblava que els tres amics ja no continuarien investigant plegats. Per aquest motiu, el nou inspector Arnau Bonet, de trenta tres anys celebrats el dia de Nadal de l’any anterior, al cap d’unes setmanes d’haver-se incorporat al seu nou treball i veient les aptituds dels sergents Eulàlia Esteve i Curial Amat, decidí que serien els seus dos homes de confiança i els nomenà sotsinspectora i sotsinspector respectivament.

Eulàlia Esteve i Curial Amat tenien trenta anys. Feia dos anys que estaven promesos tot i que la qui havia confessat els seus sentiments era l’Eulàlia i no en Curial, car en Curial era més aviat reservat, cautelós i metòdic. Era bastant pacient en la majoria dels casos, però quan no ho era s’enfadava força. Un xic despistat també, els seus únics dos punts forts eren ser una persona seriosa i de poques paraules. Cabells atzabeja força llargs i llisos, acostumava a portar gorra i ulleres fosques, com si fos un espia. No molt alt, però d’aspecte atlètic, l’Eulàlia l’havia considerat una persona atractiva des de la primera vegada en què patrullaren per Rambla Catalunya uns dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017.

El Major Ferran Ramírez havia encarregat a l’inspector Arnau Bonet, personalment, que s’encarregués d’organitzar l’escorta presidencial que protegiria el president d’Espanya en el seu camí cap al Palau de la Generalitat, puix que havien rebut una amenaça de bomba per a manllevar la vida del president espanyol durant el trajecte cap al lloc on es trobaria amb el president de Catalunya, per primera vegada, posterior al segon referèndum d’autodeterminació, autoritzat pel Govern d’Espanya aquest cop. Àdhuc, Arnau Bonet s’encarregaria d’investigar qui havia escrit la nota amenaçadora i d’arrestar-lo.

L’inspector Bonet delegà a Curial Amat la responsabilitat de realitzar els preparatius per a l’escorta, mentre ell i la sotsinspectora Eulàlia Esteve resolien l’enigma. L’autor del missatge havia treballat meticulosament per tal d’evitar deixar empremtes que l’incriminéssin; en altres paraules, havia utilitzat guants per a tocar el paper de la carta, plegar-lo, guardar-lo al sobre i enviar-la. Per aquest motiu, com que l’Eulàlia era filòloga i havia analitzat diversos missatges com aquell anteriorment, amb molt d’èxit, analitzaren el contingut i la cal·ligrafia. L’estil de redacció, elegant i poètica, feia que Joan Macià, l’amic d’Arnau Bonet, fos el principal sospitós.

Com que Arnau Bonet no volia veure al seu amic emmanillat, Eulàlia fou l’encarregada d’arrestar-lo i portar-lo a comissaria. A la sala, Curial Amat i Eulàlia Esteve interrogaven al detectiu Joan Macià, supervisats per l’inspector Bonet, el qual era darrere un metacrilat fosc en una sala del costat de la d’interrogatoris, escoltant la conversa.

Pel que descobriren els tres policies, Joan Macià s’havia autoinculpat per a protegir algú altre que movia els fils rere el decorat. Algú que havia enviat a en Joan, una missiva com la que tenien entre mans, amenaçant-lo que si no s’inculpava, assassinaria als seus dos únics fills i a la seva esposa, la dona que més havia estimat al món, segrestats en algun polígon antic, brut i abandonat de la Zona Franca. Petit però fortificat com per a amagar tres persones segrestades a plena llum del dia, en un carrer poc transitat de la ciutat comtal.

L’esposa de Joan Macià, Elisenda Olivella, era la fiscal del districte Sarrià - Sant Gervasi. Investigava una organització fundada per un polític barceloní no gaire més important que l’alcalde de la ciutat, encarregada de blanquejar diners opacs, aconseguits pel màxim responsable de l’empresa, a través de segrestos, xantatges, expropiacions il·lícites, tràfic de drogues i altres tipus de delictes penats per la llei. El seu nom era Lluís Florejachs i la major part de polítics catalans el temien; tant és així que estaven disposats a donar-li la presidència del Govern català per a que aturés allò que havia començat.

Per aquest motiu Florejachs havia organitzat un pla que, si triomfava, el faria catapultar a la presidència de l’Estat i convertir-se en un dels empresaris més rics i influents de tota Europa: consistia en fer despistar la policia catalana, enviant una carta anunciant que faria saltar pels aires el cotxe del president espanyol mentres ell, personalment, trucaria al president català fent-se passar pel president espanyol, per a dir-li que o dimitia del seu càrrec o liquidaria, un per un, cadascun dels membres de la seva família, que li entregués la presidència del govern, que ell ja s’encarregaria de proclamar la independència de Catalunya, però en realitat pactaria amb el president de l’Estat l’abolició de l’autogovern sine die. D’aquesta manera, aconseguiria el vist i plau del mandatari espanyol de ser el seu vicepresident i assoliria el poder de l’Estat enverinant-lo. Florejachs, aleshores, aboliria la constitució i controlaria l’exèrcit, format només pels membres de la seva organització i els soldats que considerés més manipulables per a que només els seus homes més fidels ostentéssin el poder i el protegissin de qualsevol possible atac contra la seva persona o algun membre de la seva família.

Bonet i els seus sequaços no sabien a què s’enfrontaven, però una cosa almenys sí que sabien del cert: que Joan Macià era innocent. Preguntaren, Arnau i Eulàlia, al seu company Curial, com tenia la preparació de l’escorta i aquest els anuncià que la tenia enllestida. Per tant, ja es podia centrar en ajudar-los a resoldre el cas de la carta amenaçadora.

— Macià, almenys ens podràs dir on s’amaga la carta que et va enviar aquell qui et va amenaçar, no? És per a tenir quelcom per on començar!— Digué Arnau, que havia entrat per a veure com estava el seu amic Joan—.

En sentir la veu del seu amic Arnau, per un moment Joan s’alegrà. Sabia que, si l’inspector Bonet investigava aquell succés, ell s’ensortiria i es podria reunir novament amb la seva família. Dubtà un moment però finalment li digué que la tenia guardada en un calaix de l’escriptori del seu despatx.

Curial Amat i Arnau Bonet anaren a casa de Joan Macià mentre Eulàlia Esteve es quedava a l’habitació custodiant el detingut. Però per desgràcia seva, algú se’ls havia avançat i la carta havia desaparegut, malgrat que la sala estava regirada completament. La científica, en arribar, analitzà les empremtes que el lladre havia deixat i descobriren que la fiscal Elisenda Olivella n’havia estat la responsable.

Mentre Curial tornava a la comissaria amb les proves que havien aconseguit, Arnau Bonet volgué anar a l’oficina de la fiscal Olivella per a descobrir quin mòbil tenia amb tots aquells esdeveniments. Descobrí els arxius de la investigació que tenia oberta sobre el polític Lluís Florejachs i tots els entramats delictius que havia planejat per a poder aconseguir ser la persona més influent de l’Estat Espanyol.

Es va fer passar per Florejachs per aconseguir parlar amb el seu banquer i descobrir en quin número de la Zona Franca hi tenia el magatzem on tenia retinguts l’esposa i els fills de Joan Macià. Apuntà la direcció en un paper: carrer de la Lletra B número 107. Tot seguit es despedí del banquer i penjà la trucada.

Informà a Curial Amat i a Eulàlia Esteve del que havia descobert i es dirigí amb el seu cotxe patrulla cap al lloc esmentat anteriorment. Arribà quan passaven cinc minuts de dos quarts de quatre de la tarda; el dispositiu policial estava preparat per a passar a l’acció quan arribés l’inspector Bonet.

— Curial i Eulàlia, cobriu-me quan digui tres i entri a l’edifici. La resta, espereu-vos a fora per a tenir rodejat en Florejachs si intenta fugir. Entesos?!— Ordenà Bonet, disposat a morir en acte de servei si ho requeria el pla que estava improvitzant—.

Però per sort, no calgué. Fou un èxit l’operació rescat de la fiscal Olivella i els seus fills. A més a més, l’inspector Bonet, amb l’ajuda del sotsinspector Amat, aconseguí capturar a Lluís Florejachs un cop aquest va haver disparat l’última bala que impactà contra una caixa plena d’ampolles de vi. Si una cosa no havia previst Lluís Florejachs era la seva mala punteria.

La confessió de Lluís Florejachs l’aconseguiren quan el seu advocat, present en l’interrogatori, l’aconsellà de fer-ho per a evitar que es passés tota una vida tancat en una cel·la i reduir al màxim la condemna.

Finalment, aquell primer cas com a inspector juntament amb els seus dos nous companys havia estat tot un èxit i celebrà una festa al seu xalet amb la seva esposa i els seus amics Pere Solivella i Joan Macià inclosos, els quals digueren a Arnau que els truqués si mai ho necessitava. Per fi havia acabat tot i esperava ansiós el següent misteri per a resoldre.