Benvolguts,
El microrrelat que publicaré avui participa en un concurs d'instagram dedicat al Nadal. No és un repte qualsevol car no han de sortir ni arbres de Nadal, ni regals, ni torrons o canelons, ni el Pare Noel o els Reis Mags, etc.Però bé ha de ser de Nadal, no? Doncs si voleu més informació sobre el concurs i algun tipus d'ajuda, aneu a l'enllaç que us posaré a continuació i llegiu-vos les bases del certamen... Sols hi haurà un guanyador i rebrà promoció a les xarxes socials del guanyador, un sticker i dos banners per al seu microrrelat: BASES DEL CONCURS.
Tot seguit us deixo el microrrelat amb el qual participaré al concurs. Com sempre, desitjaria que escrivissin als comentaris què els ha semblat i quelcom a millorar.
Ben cordialment,
Phoenix of the Literature
UN PRESENT DE DÉU
Havia sortit de casa, com sempre, cap al tard, per a copsar la posta de sol que es filtrava entre els núvols fent del cel un quadre com els que s’exposen a museus o galeries d’art. Nova York, adormida per la melodia dels cotxes que transitaven per les avingudes desertes de gent; ja no s’aturaven a mirar els aparadors, ni hi havia intel·lectuals asseguts a les terrasses dels cafès, que tancarien abans per a poder-se reunir amb la família o els amics.
Sempre que isc veig a un home gran que passeja el seu gos i em saluda quan m’aturo al semàfor del Wall Street per a creuar el carrer i baixar cap al mar a donar de menjar a les gavines, però aquella horabaixa, freda i fosca, no me’l vaig trobar. Vaig fer la meva encara que, si us he de ser sincer, em vaig aturar uns minuts per a veure si el trobava.
El port estava desert; sols una desena de joves que començaven a embriagar-se amb tabac i alcohol per a passar la frigidesa. Mes, per sort o per desgràcia, no sé com ho hauria de considerar, vaig sentir uns crits d’auxili…
Vaig girar el cap a banda i banda i vaig descobrir a un nen que s’estava ofegant en les ones car no sabia nedar; vaig capbussar-me en l’aigua i, sense pensar-m’ho, vaig dur-lo cap a la costa, nedant mentre li feia de remolcador.
Sa mare, que ho contemplava des de la llunyania puix que tampoc sabia nedar, m’ho agraí en veure’m i em convidaren a sopar a la seva llar, oferta que no vaig declinar i, entre copa i copa i, entre brindis i brindis, vaig saber que ja mai més viuria sol, doncs havia trobat, per fi, l’amor de la meva vida, un regal de Déu que em costaria d’oblidar en anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada