UN PRESENT DE DÉU

 Benvolguts,

El microrrelat que publicaré avui participa en un concurs d'instagram dedicat al Nadal. No és un repte qualsevol car no han de sortir ni arbres de Nadal, ni regals, ni torrons o canelons, ni el Pare Noel o els Reis Mags, etc.Però bé ha de ser de Nadal, no? Doncs si voleu més informació sobre el concurs i algun tipus d'ajuda, aneu a l'enllaç que us posaré a continuació i llegiu-vos les bases del certamen... Sols hi haurà un guanyador i rebrà promoció a les xarxes socials del guanyador, un sticker i dos banners per al seu microrrelat: BASES DEL CONCURS.

Tot seguit us deixo el microrrelat amb el qual participaré al concurs. Com sempre, desitjaria que escrivissin als comentaris què els ha semblat i quelcom a millorar.

Ben cordialment,

Phoenix of the Literature

UN PRESENT DE DÉU

Havia sortit de casa, com sempre, cap al tard, per a copsar la posta de sol que es filtrava entre els núvols fent del cel un quadre com els que s’exposen a museus o galeries d’art. Nova York, adormida per la melodia dels cotxes que transitaven per les avingudes desertes de gent; ja no s’aturaven a mirar els aparadors, ni hi havia intel·lectuals asseguts a les terrasses dels cafès, que tancarien abans per a poder-se reunir amb la família o els amics.

Sempre que isc veig a un home gran que passeja el seu gos i em saluda quan m’aturo al semàfor del Wall Street per a creuar el carrer i baixar cap al mar a donar de menjar a les gavines, però aquella horabaixa, freda i fosca, no me’l vaig trobar. Vaig fer la meva encara que, si us he de ser sincer, em vaig aturar uns minuts per a veure si el trobava.

El port estava desert; sols una desena de joves que començaven a embriagar-se amb tabac i alcohol per a passar la frigidesa. Mes, per sort o per desgràcia, no sé com ho hauria de considerar, vaig sentir uns crits d’auxili…

Vaig girar el cap a banda i banda i vaig descobrir a un nen que s’estava ofegant en les ones car no sabia nedar; vaig capbussar-me en l’aigua i, sense pensar-m’ho, vaig dur-lo cap a la costa, nedant mentre li feia de remolcador.

Sa mare, que ho contemplava des de la llunyania puix que tampoc sabia nedar, m’ho agraí en veure’m i em convidaren a sopar a la seva llar, oferta que no vaig declinar i, entre copa i copa i, entre brindis i brindis, vaig saber que ja mai més viuria sol, doncs havia trobat, per fi, l’amor de la meva vida, un regal de Déu que em costaria d’oblidar en anys.