dijous, 9 de juliol del 2020

TRAGÈDIA A LA VALENCIANA

TRAGÈDIA A LA VALENCIANA  
L’hermosa ciutat de Bilbao, conquerida per uns núvols ferotges de pluja, es llevava a trenc d’alba després d’una nit xafogosa de ple mes d’agost.
Pels carrers, les primeres persones s’encaminaven cap a la feina; alguns s’amuntegaven a les terrasses dels cafès del centre de la ciutat fent petar la xerrada mentre esmorzaven llurs cafès amb llet i porres que oferien els bars a meitat de preu… Carrers per on l’inspector de l’Ertzaintza Iker Bidegain es dirigia a comissaria fruïnt de l’oreig que feia dansar les copes dels arbres dels bulevards.
Iker provenia d’una familia burgesa i benestant. Havia nascut en l’últim dia de l’any del senyor 1991 i estava casat… Vivia amb la seva esposa i dolços fills a la vil·la de l’arbre mil·lenari que havia patit, durant la guerra civil, un bombardeig per part de l’aviació nazi on havia mort el seu oncle avi Gaizka disparant amb el seu únic fusell a l'enemic dels republicans.
L’inspector Bidegain era un jove de trenta anys de cabells atzabeja i ulls marró clar que parlava a la perfecció el català i, per aquest motiu, mentre escoltava la ràdio baixant del metro a la plaça Sabino Arana, en entendre el que parlaven dos valencians sobre una tercera persona que exercia d’advocat i que havia estat occit aquella nit per un d’ells, grabà la conversa que presentà com a prova al comissari per a obrir, en cas de ser cert, una investigació policial extraoficial. Però el comissari no estava per romanços i va impedir-li-ho al·legant que només podien actuar al País Basc i que no podien eixir d’eixe territori per molt que ho volguéssin.
Però Bidegain era capsigrany i malgrat la negativa del seu superior considerà que el seu deure era investigar-ho; reuní als seus companys el sotsinspector Jon Mendizábal i el tinent Kepa Salazar i els ordenà que amb la gravació que havia fet, fessin el retrat robot dels dos i comprovéssin si estaven dins la base de dades com a delinqüents… Tot el que aconseguiren fou una pèrdua de temps perquè mai havien estat detinguts.
Al telenotícies d’aquell vespre s’anuncià la mort del prestigiós advocat valencià Artur Bellpuig per motius encara desconeguts i que la seva muller era la principal sospitosa perquè havia estat maltractada per ell uns quants cops.
Els tres amics decidiren de viatjar a València car seria el lloc on declararia l’investigada i pot ser tindrien novetats; Jon comprà tres bitllets d’avió encara que el comissari li ho va intentar impedir.
Aconseguiren entrevistar-se amb ella i els va explicar què havia succeït uns dies abans de la seva mort: dos homes de mitjana edat —com els que Iker havia vist al metro— es presentaren al bufet d’advocats on Bellpuig treballava per a demanar-li els diners d’un deute pendent que tenia amb ells…
Els dos homes, també valencians, eren narcotraficants proveïdors de les substàncies que Artur consumia però mai havien estat sota arrest policial. A més a més de ser amos d’un casino on l’advocat Bellpuig es reunia cada setmana els dimecres per a jugar al dòmino i apostar a les carreres de cavalls, també eren líders d’un grup criminal que cometia robatoris sense importància i comerciaven amb la màfia de Roma amb les joies que pispaven de les classes benestants.
—I vostè ho sabia i el va occir?—. Preguntà Iker a la senyora Bellpuig.—: O fou fidel a ell i, malgrat les amenaces i els maltractaments, no li ho contà a ningú?
—Vaig ser-li fidel encara que m’hagués posat les banyes un parell de vegades. No el vaig occir; me l’estimava!—. Exclamà la senyora Bellpuig.—: Mai li hagués fet una cosa així!
Varen eixir de la cel·la.
Deu minuts més tard, en ser al carrer, demanaren a dos agents que els portéssin a l’escena del crim.
El lloc on havien trobat el cos era prop d’una cala. El forense i la científica cercaven empremtes i el sotscomissari que duia el cas, l’arma del crim… Iker s’apropà al policia, mentre Jon i Kepa rellevaven al sotscomissari en la seva tasca, per a preguntar-li sobre els resultats de l’autòpsia.
Segons els informes del doctor, havia estat assassinat entre la una i les tres de la matinada; havien trobat una nota al seu dormitori on l’homicida el citava allí… L’havia asficciat i degollat i, amb una destral, havia partit el seu cos en mil pedaços com si es tractés d’un tronc.
L’única persona que no tenia coartada era la senyora Bellpuig, arrestada preventivament a comissaria. Com que la seva advocada no tenia suficients proves per a alliberar-la continuava tancada esperant el judici.
Jon Mendizábal i Kepa Salazar trobaren l’arma de l’homicidi: una espasa… Un sabre de samurai que el forense, en fer les proves d’ADN, descobrí les empremtes de l’assassí; el sabre incriminava directament a l’esposa del mort. Per tant, si era innocent, el culpable havia utilitzat guants.
—Han identificat la cal·ligrafia de la carta?—. Preguntà Iker al sotscomissari.—: Sap qui l’ha escrit?
—Un home, pel que sabem.— contestà al seu torn el policia.—: El senyor Bellpuig tenia un fill de divuit anys, l’hereu de la fortuna d’Artur si aquest moria. No sabem on és.
Iker i Jon tornaren a visitar la senyora Bellpuig mentre Kepa i el sotscomissari continuaven cercant proves per a demostrar la culpabilitat de la sospitosa.
L’inspector Bidegain demanà a Bellpuig que els mostrés una foto del seu fill que, segons li havia dit el sotscomissari, es deia Raül Bellpuig; quan la veié Iker, s’enrecordà d’un dels homes que havia vist a l’estació de la plaça Sabino Arana i copsà que tenia una certa semblança al fill dels Bellpuig.
Els dos policies donaren les gràcies a la senyora i, en eixir de l’edifici, un quiosquer que repartia diaris per allí els va voler vendre un. Iker el comprà i a primera plana hi descobrí el que seria l’inici d’una investigació oficial per part de l’Ertzaintza: Raül havia mort a Vitòria aquell migdia mentre dinava en un restaurant del centre de la capital juntament amb dos amics seus… El forense, en fer-li l’autòpsia, havia dictaminat que havia succeït al voltant de les dotze i la causa, un enverinament amb cianur.
Iker deixà els seus dos amics a València per a que l’informéssin de tot i tornà aquella tarda amb avió.
En aterrar a l’aeroport de Bilbao el comissari l’esperava amb dos agents en un cotxe patrulla i, mentre el duien al lloc dels fets, li explicaren que era membre d’una organització criminal valenciana propietària d’un local d’oci; del casino que, precisament, son pare freqüentava.
Des de València li comunicaren que certament, l’assassí havia usat guants la nit de l’homicidi del senyor Bellpuig i, que el sabre era propietat de Raül: pertanyia a la seva col·lecció d’espases heredada del seu avi Ausiàs.
—Molt bé! Si et plau, comissari, busqui a l’agenda dels contactes de Raül algun senyor que s’hagués de reunir amb ell a l’estació Sabino Arana un dia desprès del crim del senyor Artur Bellpuig!—. Ordenà Bidegain al seu superior.—: Ha de ser algú que feia servir Raül pels seus negocis amb la màfia!
—Ja l’he trobat inspector Iker… Un tal Jordi Bellpuig?—. Preguntà el comissari a Bidegain.—: Devia ser germà de Raül; s’havia de reunir al lloc que m’ha dit i l'endemà feia trenta anys.— afegí tot seguit.—: Vostè què n’opina?
Iker donà les gràcies al comissari i aquest li donà l’adreça de casa seva; Jordi vivia a Sant Sebastià, en un apartament prop de la platja.
Al matí següent, a punta de dia, eixí de casa amb el seu Smart blanc biplaça cap a la residència de Jordi Bellpuig. L’havia trucat la nit abans per saber si li feia res que l’interrogués i, com que no tenia cap inconvenient, decidí de reunir-s’hi i que el comissari i els seus subordinats l’acompanyéssin per si de cas es trobés en perill.
Era un edifici cèntric. Vivia al setè pis; així doncs, en arribar i aparcar el seu cotxe, pujà en ascensor.
Jordi Bellpuig estava esmorzant quan trucà a la porta i li oferí una tassa de te que acceptà.
Mentre inspector i homicida esmorzaven, Iker començà l’interrogatori i grabà la conversa per fer-la servir com a prova i incriminar-lo en cas de confessió. Ho va fer al cap de tres hores, cansat d’escoltar les preguntes que el policia li feia.
—Sí; vaig ser jo qui vaig matar a mon germà Raül. Artur, el nostre pare, era drogoaddicte. Raül era el seu camell i li venia el que mon pare consumia. També era addicte al joc: cada dimecres perdia una petita part de la nostra fortuna al casino que regentàvem els del grup criminal que jo liderava, apostant als cavalls i jugant al dòmino.
»Havia contret deutes amb nosaltres i la màfia. Sempre deia que algun dia els pagaria fins que s’arruinà.
»Vaig encarregar a Raül que l’occís i ho va fer però vaig rebre un SMS aquella nit demanant-me que li donés part del negoci com a recompensa per haver-ho fet. M’amenaçà a l’estació… Quina estació?—. Preguntà en veu alta Jordi.—: Vostè sap a quina em refereixo?
—Sí… A la Sabino Arana.—. Va contestar Iker.—: S’estava referint a aquesta?
—Sí! Exacte!—. Exclamà Bellpuig.—: Doncs m’amenaçà de dir-ho si no li donava la meitat del negoci i jo, estúpid, vaig citar-lo al restaurant amb un company meu i, entre entrants i primer plat, mentre ell era al lavabo, vaig posar cianur a la seva copa de vi per a enverinar-lo i evitar que em descobrissin… Vaig fugir en fer-ho i ell morí.
Iker l’emmanillà encara que al principi va resistir-se agafant un revòlver que tenia amagat als pantalons.
L’intendent i els seus subordinats el conduïren a comissari on firmà la declaració mentre l’inspector Bidegain anà a rebre als seus amics Jon i Kepa que aterraren a la capital aquella tarda.
El ministre de l’interior nomenà respectivament a Iker, a Jon i a Kepa, comissaris de les tres províncies basques —Iker de Bilbao, Jon de Sant Sebastià i Kepa de Vitòria—, del cos de l’Ertzaintza, recompensant-los per llur tasca realitzada; d’aquesta manera l’inspector Bidegain complí el seu desig…
I la senyora Bellpuig fou alliberada, un cop demostrada la seva innocència, essent indemnitzada pel seu fill gran, per danys i perjudicis.

dimecres, 8 de juliol del 2020

BOTIFARRES PER A SOPAR?

BOTIFARRES PER A SOPAR?

Les escales de fusta de castanyer grinyolaven cada cop que algú les pujava o les baixava per anar del tercer pis a les golfes de la mansió Beloki.

Aquella nit, la matinada en què Ibai Beloki fou assassinat, les havien usat un parell de vegades i, quan el majordom trobà el cadàver consumit pels cucs, recordà que les úniques persones que hi podien accedir eren el senyor i la senyora Beloki; ella havia desaparegut i ell havia estat occit per algun membre de la família que encara vivia al vell casalot: la seva filla de disset i el seu fill de quinze.

—Inspector Bonet, ja li ho he explicat tot el que sé!—. Exclamà el majordom.—: Vol que li ho torni a dir? Molt bé, doncs som-hi... Per on vol que comenci?—. Preguntà exaltat.

—Pel principi, si et plau.— demanà Arnau.—: Com es diu? Per a qui treballa? Què va fer entre les deu i les dotze de la nit d'ahir?—. L'interrogà.

—Em dic Martí i era el majordom de la víctima. Entre les deu i les dotze era al meu dormitori. Vaig sentir els crits i vaig pujar per veure què succeïa; estaven discutint i vaig veure com l'homicida li disparà uns trets i fugí.

—I com és que la científica ha trobat un punyal ensangonat amb les seves empremtes?—. Replicà Arnau.

—No ho sé.

L'inspector Bonet era un jove de trenta anys, cabells castanys, ulls marró clar i barba atzabeja que havia nascut a València la nit de Nadal de l'any 1991. Estava casat i tenia una filla de tres anys; era poc pacient i no suportava que l'enganyéssin tan fàcilment com ho havia fet en Martí. Vivia a Xàtiva i treballava a la capital.

Malgrat era el seu aniversari, el comissari li havia encarregat la guàrdia d'aquella nit i, en rebre l'avís, havia eixit de comissaria amb dos dels seus homes —el tinent Joan Macià i el sergent Pere Solivella— en un Citroën cap a l'escena del crim on, al cap de poques hores, el forense havia arribat per a fer l'autòpsia al cos i havia dictaminat el que ja sabia: l'hora de la mort rondava entre les deu i les dotze i l'arma era un ganivet japonès del segle XVI propietat d'en Martí "el majordom".

El tinent Macià li prengué el relleu veient que no confessava el sospitós. L'Arnau marxà a la cafeteria per prendre un breu esmorzar i descansar una estona, però tot just en eixir de la sala, el sergent Solivella demanà a l'inspector Bonet de parlar amb ell sobre el cas perquè tenia novetats.

—Ja sabem que en Martí heretaria la seva propietat en el cas que Ibai morís.—. Digué Solivella.—: Però el més fort és que eixe cretí del seu fill s'havia discutit amb son pare el dia abans de la seva mort perquè havia contret deutes que perjudicaven el bon nom dels Beloki i ennegria la fortuna. A més a més, segons ens acaba de confirmar sa germana, Aritz Beloki havia deixat, feia uns mesos, prenyada la seva cosina i Ibai havia confessat a sa filla que estava disposat a desheredar-lo i castigar-lo malgrat el perill que corria si ho feia.— acabà d'explicar Pere.

—Quin tros de soca està fet aquest Aritz!—. Exclamà Arnau.

S'acabà el cafè i es posà en contacte amb el jutge per a demanar-li una ordre d'arrest i poder detenir Aritz com a sospitós d'homicidi.

En breu, Arnau i Pere eixiren de comissaria en direcció a la casa Beloki. Emperò, abans d'arribar, trobaren el fill menut d'Ibai cavant al camí una fossa i al costat tenia alguna cosa semblant a un sac; disposats a capturar-lo, isqueren del vehicle i mentre Pere emanillava Aritz, Arnau obrí la bossa descobrint que a dins no hi havia res. Seguidament, l'inspector Bonet ordenà al sergent Solivella alliberar al noi i aquest, en ser lliure, fugí cames ajudeu-me camp a través per evitar ser enxampat novament per les autoritats.

En saber-ho el comissari, es posà vermell com un tomàquet i descendí a Bonet de categoria, passant a ser sotsinspector, provocant un canvi de líder en l'investigació... Reberen un avís; una trucada anònima feta des d'un polígon industrial i Joan i Arnau foren enviats, amb dos agents, cap allí.

El tinent Macià trobà l'arma homicida, un fusell propietat del regiment de València dirigit pel coronel de l'exèrcit de terra Josep Guinovart, cunyat del senyor Ibai que l'havia odiat sempre per haver-se casat amb la seva germana.

El sotsinspector Bonet descobrí que Guinovart també tenia una empresa farmacèutica que feia negocis amb el mercat negre, venent substàncies sintètiques en discoteques i altres locals d'oci nocturn de la ciutat.

—Coronel Guinovart, queda detingut com a sospitós d'assassinat. Té dret a un advocat i tot el que digui ho podem utilitzar en contra seva davant un tribunal!—. Ordenà Arnau en tenir l'ordre d'arrest i les proves per a fer-ho.

Però els de balística trobaren les empremtes d'una altre persona... Les de la senyora Beloki, l'esposa d'Ibai: en els informes financers dels Beloki, la policia nacional trobà el pagament corresponent al preu d'un bitllet d'avió en destinació Lisboa. 
 
Arnau trucà a la companyia aèria per a preguntar sobre Maria Guinovart —l'esposa d'Ibai Beloki— i aquests li corroboraren les seves sospites: Maria havia viatjat a Portugal desprès de la mort d'Ibai; havia facturat les maletes a dos quarts de dotze de la nit de l'homicidi; per sort, l'Europol l'arrestà al seu hotel i l'enviaren de nou a València, on Arnau i els seus esperaven la seva arribada impacients.

—Sra. Beloki... Pel que sabem vostè no té coartada. Si confessa la seva culpabilitat tot anirà més bé per a vostè. Com va matar el seu marit?—. Preguntà el sotsinspector mentre el tinent gravava la conversa.

—Mon germà havia estat amenaçat pel meu espòs quan aquest va conèixer els tripijocs que feia Josep. Em va encarregar que el matés perquè Ibai, al ser advocat, el podia denunciar i perjudicar-lo encara que Ibai li havia promès que no ho diria, que només el mataria si ho continuava fent; em va donar el coronel Guinovart unes tisores per apunyalar-lo però finalment ho vaig fer amb el seu matxet per simular un suicidi.

»Martí trobà la porta mig oberta quan pujà, en sentir els crits, i va veure-ho tot; com discutíem i com l'assassinava. Em va dir que ho explicaria i jo, tement el pitjor, vaig comprar el bitllet d'avió a Lisboa.

»El que no sabia era que mos fills també m'havien vist. Ho contaren al seu oncle i aquest els portà a una nau industrial, propietat seva, per a causar les seves morts.

Fou així com el dia de Sant Esteve, desprès de les més de vuit hores d'interrogatori, el sotsinspector Bonet aconseguí la seva confessió. Josep i Maria Guinovart foren posats a disposició i la jutgessa els condemnà de per vida per les tres morts; Josep, abans de ser detingut, havia comprat una motoserra per a tallar els cossos dels seus nebots i fer-ne salsitxes però no ho aconseguí car Arnau l'arrestà quan es disposava a fer-ho.

Arnau dimití del seu càrrec l'endemà de la finalització del cas i, juntament amb Joan i Pere, obriren un despatx dedicat a la investigació privada en l'àmbit criminal, al centre de la ciutat.

dimarts, 7 de juliol del 2020

RETORN MELANCÒLIC

RETORN MELANCÒLIC
L'11 de maig de 1968, vaig tornar al lloc on havia viscut gran part de la meva infància. Havia canviat tant que no sabia del cert si estava perdut: edificis en runes, cotxes accidentats i gent passejant per un carrer que per a mi era desconegut.
Una dona amb mirada indiferent, orgullosa de si mateixa, s'apropà cap a mi i em digué amb menyspreu: "Fuig d'aquest barri o aviso el guàrdia que hi ha allí!".
Vaig mirar a banda i banda però no vaig poder veure a ningú. M'havia descobert aquella senyora? Ella potser no, però en qualsevol cas, jo sí: es tractava, sens dubte, de la filla d'un tal Moritz (un general de l'exèrcit alemany que havia capturat, malauradament, amb les seves tropes d'allò més altives, arrogants, poderoses i egoistes, amb els tancs de la divisió 23 i uns míssils proporcionats pels Estats Units, la capital francesa: París).
Havia canviat tant fins aleshores! No sabia què fer... Em vaig asseure en un banc i mentre perdia el temps contemplant la imatge que havia fotografiat i aquella crua realitat que veien els meus propis ulls. Vaig girar el cap en direcció a la senyora Moritz, però aquesta havia desaparegut.
En canvi, els ulls del seu pare m'espiaven darrere la porta de vidre d'un portal.
Ho sé perquè aquell vell edifici que tot just avui acaba de ser enderrocat, tenia un forat, una esquerda causada pels tancs de la divisió 23.
Em mirà fixament durant una bona estona. Carregà l'escopeta de municions i apuntà cap a mi volent-me disparar.
S'esperà una estona pensant-s'ho bé però continuà amb la seva missió.
Una bala creuà el cel blau ràpidament i en un tancar i obrir d'ulls vaig caure a terra vessant sang.
Caminà cap a on estava i em robà la fotografia.
La seva filla vingué tot seguit amb el seu cotxe i amb la seva ajuda pujaren el meu cos el qual encara estava regalimant sang.
Quan arribaren a casa seva em varen desquartitzar i m'enterraren sota un ametller florit, fent alegre el paisatge d'una terra desolada, a causa de la guerra que tot just acabava de finalitzar.

dimarts, 23 de juny del 2020

A KIDNAPPING FOR BISMARCK MARRIAGE

A KIDNAPPING FOR BISMARCK MARRIAGE
Two months after solving Windrive marriage murder Adolf von Bismarck and his wife Anne signed their divorce and Adolf married with Bianka Hoffman, his new associate in his private investigation company. Nine months later after their wedding they had a baby boy who they baptised as Karl Ernst Adam von Bismarck and they designated the Kent Police chief constable named Harry Barclay as his godfather.
The contract of Adolf and Anne's divorce gave her their house of Maldon, their BMW and all of the safe-keeping of their children also only up to their children eighth birthday where the safe-keeping would become into joint custody. So, Adolf and Bianka had to buy a grey Audi R8 car for them, a new house in Maldon and had to begin from the beginning again with their savings keeped in their bank from London.
That day of April Adolf had prepared the breakfast to Bianka who was breastfeeding Karl watching the television. Suddenly they received a phone call from Frankfurt. It was an old woman who had a granddaughter named Sara and was kidnapped by someone when he was coming back to her house after school.
She wanted to meet with Adolf to talk about it in his office that evening and Adolf and Bianka decided to call Harry and ordered him to take care of Karl whilst they would were in London talking with their first client.
Their lunch was very quiet. They listened to the radio to know what had happened the day before and at the tea time Adolf wanted to make the love with his wife Bianka whilst he was talking her about the morning phone call.
At four o'clock post meridiem, Harry arrived with his spouse and their children Diana and Gareth who were one year old approximately as his children with Anne Hatherwood who were named Mary and Ansgar. Adolf and Bianka gave thanks to Harry and they went out of their house.
Bianka had to drive their new car because his husband had a high short sightedness that was hampering him to drive. In fact, Adolf never did not drove when he was living with his first wife because of that and, for this reason, his BMW was given to Anne.
The traffic jam was very full: the outskirts of London were full of cars, buses, lorries and motorbikes that wanted to go to the main city of UK to do orders or were coming back to their houses after a long and busy working day.
While they were arriving at their office, the Deutsche Bahn ICE 3 finished to cross the English Channel and arrived at half past five at St. Pancrass International Railway Station. Mrs. Kirchner went out of her locker and some minutes later, went out also of the railway station. She took a taxi and at six o'clock she arrived at the boulevard where Bismarck's firm was.
She knocked the door and Bianka opened it. Mrs. Bismarck asked her her name and when she met the name of their client Adolf wanted to welcomed her too. They sat in a comfortable but small meeting room and he began to ask her what had happened the day of the kidnapping and if Sara had someone that wished her death.
"No, but I know someone who is wishing my death!" answered Mrs. Kirchner.
"Who is wishing your death?" asked Bianka offering her a cup of tea with milk which was accepted by their client who was a bit nervous.
"My younger son named Paul Kirchner!" she begun to explain. "Paul Kirchner is a businessman who have illegal business with the Minister of Economy, my ex-husband Martin Moritz. I have a debt with him and he threaten my husband to not give him a hand and solve his financial problems if he don't get a million and a half of my fortune to pay it!" she finished.
"And do you tell it to your older son?" asked Adolf who was being interested in that issue and being wished to solve it.
"No; I think my older son named Albert Kirchner is involved in too!" Mrs. Kirchner yelled.
"Ok. We know it. We will try to help you. We accept the case!" Adolf and Bianka exclaimed.
When she finished to answer his questions he ordered to Bianka to buy two round trip boarding passes to Frankfurt and while Mrs. Kirchner and his wife were remaining in London waiting for him, he came back to their house by train to prepare the luggage and to order to Harry to take care of Karl for two weeks and a half, the time that they would spend investigating the kidnapping in Frankfurt.
At 21:00 p.m. the Deutsche Bahn ICE 3 came back to Germany carrying them inside the train. The train arrived at Frankfurt at 2:00 a.m. and Mrs. Kirchner said goodbye to Bismarck marriage who went to their hotel to rest after a long and exhausted travel and to sleep some hours before beginning the first day of the investigation.
They woke up at eight o'clock ante meridiem and they went to eat something for breakfast. After that, they went to visit their client.
Her house was at the outskirts of Frankfurt; Bianka rent a car, a blue Volkswagen to use it in Germany while they were solving the mystery: their parents were living there, at the same city they were; so, at the ending of the case, she would visit them with him, but before that, they had to solve the kidnapping.
Bianka and Adolf arrived in Mrs. Kirchner's manor house at half past ten. She was reading a letter which was written by the kidnapper: the guilty had threatened her that would kill her granddaughter if she did not gave to it one million and a half of euros of her fortune.
As she was a forensic surgeon before being the new associate of her husband, when she could read it, she discovered that the kidnapper had write the note by computer. However its type of signature was from a man and not from a woman.
They asked to Mrs. Kirchner if they could to see her granddaughter's bedroom and the old woman accepted it.
She had the keys in her bedroom, so, she went to take it and to open Sara's door... When she arrived, she had find a corpse in her room: it was her butler! Some minutes later, she yelled and Adolf went to see what had happened.
When Adolf had find the victim ordered to his wife to do the autopsy to know the time of its death: "Approximately it was an hour ago, who have been killed by the same person who have kidnapped Mrs. Kirchner's granddaughter!" Mrs. Bismarck said him.
They went out of the mansion without saying goodbye to their client. Before arriving at the motorway, they found a black car parked near a forest. Adolf went out of their newest vehicle and investigated that suspicious van.
Whilst Adolf and Bianka were searching some clues in the van, someone who had been killed Kirchner's butler while she was talking with Bismarck marriage, went out of Kirchner's bedroom, took a sword and murdered Mrs. Kirchner too.
The murderer, after doing that, went to the side where it had been leaved its car. However, as Adolf von Bismarck was investigating its vehicle, the guy decided to go to the forest and wait some minutes there before marriage Bismarck leaved the scene of the crime. As he was tired, he began to sleep some hours.
Near the forest, inside of the van, Adolf saw a young girl body. The girl had been killed with a knive by someone. He wanted to come back to Mrs. Kirchner's house but before, he wrote down the number plate of the van in a piece of paper.
Mrs. Bismarck took some photographs of the body and of the suspicious car to use it as a proof and to show to the police their discovery. After that, Adolf and Bianka came into their rent car and decided to go to visit again Mrs. Kirchner to tell it their feat and to eat something before to ask for help to bundespolizei.
The marriage Bismarck arrived at Kirchner's residence and knocked the door. As Sara's grandmother did not opened it, Mr. Bismarck took his gun and he shoot some minutes to open the door. After three hours of doing it, they came into to Kirchner's mansion and had find her corpse: she had been killed by someone with a sword; the killer had forgotten the gloves. They took it and went to the police station.
Nevertheless, as three hours before, before arriving at the motorway they found the black suspicious van; however, Adolf when he went to see its inside, he did not found the young girl corpse. He decided to remain there while his wife would go to the police station to give the proofs and analyze the gloves.
While Bianka was in the police station talking about the case with a young police officer, the chief constable of Frankfurt and its German State, sent a bundespolizei police car with two agents to the scene of the crime and to protect Mr. Bismarck.
They saw him fighting with the suspicious of the killing. They arrested him and they took Adolf and the kidnapper to the police station to ask to the man some questions about the killing and his relation with it.
Bianka and Adolf listened the conversation some hours and before finishing to ask him the questions, Adolf wished to ask him some more issues to try to know all the truth. However, the guilty did not want to answer him his wishes.
"Please, I want to help you!" said Adolf. "So, answer me this issue: any member of Kirchner's family ordered you to do it?" Adolf asked him and offered him the last cup of coffee to drink and the last biscuits to eat before the dinner.
"Yes. Sara's uncle wished to kill his mother because he needed some money for his firm. However, his mother Elisabeth Kirchner did not want to give him the amount of money that her younger son wished because she knew that his business was not legal. Sara knew his plan to kill his mother and she try to prevent it. Sara's uncle decided to kidnap his niece and try to convince her not to do it. As Sara Kirchner did not want to chance her point of view, ordered me to threaten to his mother to get the money. Elisa did not want it and in the end I had to kill Elisabeth and Sara. I buried Sara in the forest and I try to go out with the van; however you try to stop me fighting against me. You got your wishes and bundespolizei have arrested me!" he answered and later on, a policeman closed him in a police station cell.
The forensic bundespolizei discovered some fingerprints in the gloves. When Bianka met the results, told to Adolf the latest news: Sara's father was involved in! They decided to ask to their only main suspicious if he knew that. However, he did not had meet it.
Sara's father was living in Berlin and Sara's uncle in Dortmund. The commissioner ordered to Adolf to go to Dortmund by train to visit Sara's uncle with two police officers and also ordered to Bianka to go to Berlin to ask some questions to Sara's father by their rent car with two bundespolizei policemen.
As Adolf couldn't visit Sara's uncle called the chief constable and the commissioner ordered to Bianka to come back to Frankfurt and rest there while her husband was trying to know what had happened with him.
Some days after it, Dortmund bundespolizei agents found Paul Kirchner corpse floating in the waters of the Ruhr river in the south of the city. Moreover, they knew that Albert Kirchner was been killed by someone also and that one was the suspicious who Frankfurt bundespolizei chief constable had arrested with Adolf's help.
One of the guilties was in the cell that days and had confessed a part of the guilty; Adolf came back to Frankfurt and the hit man told them the rest of the truth: "I was employed as a hit man as Albert and Paul Kirchner to commit the murders by the minister of economy named Martin Moritz. He threatened us not to help us economically if we were not have killed Mrs. Kirchner to get the one million and a half of euros of the debt who had her with him knowing that Elisabeth Kirchner did not want to pay the debt. As Sara tryed to prevent the murder, we decided to simulate a kidnap to mislead the police and we would get it if Paul did not have threatened us to tell it all to the police if we did not gave him a part of the robbery; Albert killed his brother and I killed him after killing his daughter to prevent an eventual Albert's confession!" said to Adolf.
"And why you killed Mrs. Kirchner's butler?" wanted to know Bianka.
Firstly he did not wished to answer it; he hit on the table and began to cry. However, Adolf insisted in and in the end that guy answered the question very angry and tired: "Because when you arrived at Mr.s Kirchner's house, I was in. I listened your conversation with her and I tryed to take the keys to prevent you to know or to have any proof which would be demonstrating that I was involved int too. The butler tryed to stop me with the sword that I used to murder Elisabeth Kirchner but I took the sword and I killed him too. When you went out of the house, I murdered Mrs. Kirchner and I came back to the forest to finish y work and scape. The rest of the story is known by you!" he finished.
The proofs demonstrated that it was certainly and in the end, Adolf, Bianka and the German police officer, arrested the other guilty, the Minister of Economy Martin Moritz, who was trying to escape by plane to Iceland with his family and the one million and a half of euros which was inside his luggage: this suitcase was the last clue of the mystery.
They got his confession and in the evening TV news showed how he was been arrested by them and how the Prime Minister of Germany gave thanks to Adolf and Bianka for solving it brilliantly and help to restore the pace in the country.
Bismarck marriage went to visit Bianka's family who was waiting for their visit and some weeks later, they came back to the U.K. where Harry Barclay was taking care of Karl... At last, their first case was solved!

UNA AUTÒPSIA EN VIDA (Part 2)

 UNA AUTÒPSIA EN VIDA
Era impensable, que un fill seu hagués mort a mans d'un policia, el dia 1 d'octubre de 2017. Tenia divuit anys i es deia Marçal González... Ell era un home feliç i ara, li havien manllevat la vida.
En Jordi González i na Lluna Mondolç, se sentiren horroritzats en saber el què li havia passat a un dels seus fills; i és que en tenien dos: el noi mort —de divuit anys— i Àngel González —de quinze anys (nascut el 25 de desembre de 2003)—.
Aquell jorn, farta de veure el seu marit plorar, anà a la comissaria del barri i ho denuncià. La va atendre un senyor que rondava els trenta anys i que havia estat militar de l'exèrcit espanyol, ja feia uns deu anys.
L'agent va actuar amb indiferència i finalment, la Lluna veient que no en trauria res de bo, decidí tornar a casa i quedar-s'hi tot el dia tancada.
A l'hora de sopar, les rialles de cada dia, no aparegueren en aquella caseta acollidora que donava a la plaça del Diamant.
Quan va ser l'hora, anaren tots a dormir.
Na Lluna, en pensar que no veuria mai més a son fill, se li feia un nus a la gola que li feia més costós respirar profundament.
A mitja nit, es llevà. Era nit de lluna plena i il·luminava tots els racons d'aquella dolça i remota llar, a la qual, la tristor s'hi havia instal·lat i no semblava pas que volgués fugir.
Encengué el llum d'una de les tauletes de nit i obrí el llibre que s'havia comprat el dia que havia sabut la notícia de la mort.
El seu moribund marit, estava adormit com un tronc d'una alzina o d'algun altre arbre.
-------------------
Sonà el despertador i la Lluna allargà el braç per a apagar-lo. Ja era de dia i el sol entrava al dormitori on descansava plàcidament el matrimoni González.
Tancà el llibre desprès de posar-li el punt i es llevà. Donà un petó al seu espòs per a desitjar-li un bon dia, però aquest continuava sense reaccionar.
Apropà la orella dreta al cor però aquest no bategava... Ai las! Estava mort.
Cridà amb totes les seves forces i l'Àngel anà a veure què passava.
En saber que son pare estava mort i no reaccionava, avisà a la policia que arribà d'un moment a un altre.
L'agent que havia agafat el cas, era aquell mateix tòtil que no n'havia volgut saber res de la violenta mort del seu fill Marçal.
Li ho explicaren tot, però no els cregué fins que tingué els informes del forense... Havia estat assassinat. Però com?
Demanaren ajuda a una fetillera. Els va dir que aquella casa, estava ocupada per les forces malignes i que segurament, havia estat un fantasma o el mateix zombi que havia mort en Marçal.
— Però senyora Dolç, no podem marxar d'aquí... No tenim prous diners per a comprar una altre casa.— digué l'Àngel.
— Ja ho sé, però si volen viure, val més que marxin.
Les intencions de la velleta —més llesta del que es pensaven—, era quedar-se amb l'habitatge i així poder viure de sobres sense preocupar-se de res més. L'Àngel ho intuí i li va replicar que no creien en aquelles coses i que necessitaven un lloc per viure que els permetés arribar a final de mes.
Pel que fa a les investigacions; l'agent López, va arribar a la conclusió que la mort del senyor González, l'havia provocada la seva esposa... Per tant, al cap d'unes setmanes, l'anaren a detenir.
Ella estava desprevinguda —regant les plantes del jardí— i un dels policies saltà el tancat i s'apropà per darrere. No tenia escapatòria quan se'n va adonar i es rendí fàcilment.
El dia 31 d'octubre de 2017, l'Àngel estava a casa seva amb els seus avis tranquil·lament, quan van rebre una visita inesperada. Obrí la porta i al davant dels seus nassos, estava esperant, un zombi que deia ser el tinent Roig.
— Avi Mondolç... Hi ha un zombi a la porta!
— Fes-lo passar, si et plau!
En sentir aquelles paraules el tinent Roig entrà seguit del nét del senyor Josep Mondolç.
El seu avi havia estat un soldat de l'exèrcit republicà a la batalla de l'Ebre i l'Àngel ho sabia perfectament.
Son avi li havia parlat que per part dels franquistes, hi havia un tinent perillosíssim anomenat Sancho Roig perquè havia estat l'autor de diversos homicidis que mai s'havien acabat de resoldre del tot.
— Bona i terrorífica vesprada, senyor Mondolç.
— En què el puc servir, tinent Roig?
— Veig que encara no ha perdut el sarcasme...
— En èpoques de fam i de tristor, el sarcasme i la il·lusió de viure és l'últim que es perd!—. Va respondre l'avi Josep, amb la seva veu de sempre (una veu juvenil que s'assemblava a la dels àngels quan canten cançons celestials).
— Té raó. He sabut, per part d'un dels col·legues que tinc a la guàrdia civil, que en Marçal, el seu nét gran, ha mort el passat 1 d'octubre d'una manera molt tràgica... L'acompanyo en el sentiment!—. Digué mofent-se del que acabava de dir.
— Sí. Què vol de mi, ara?
— Els papers que us van enviar. M'agradaria veure'ls.
El sergent Mondolç, acompanyà al tinent Roig cap al seu despatx on encara guardava els documents en una caixa forta.
L'Àngel el va voler acompanyar, però son avi li ho negà. Pensava que era millor anar una sola persona ja que dos es jugarien la vida.
Obrí amb la clau, l'habitació que feia servir quan les persones més importants el venien a visitar. Encengué el llum però no funcionava.
El zombi portava una llanterna que encengué de seguida.
L'avi Josep entrà i en Sancho tancà la porta sortosament mentre buscava entre les butxaques el mateix ganivet que havia fet servir per buidar el cos d'en Marçal i traure-li la vida a un company seu.
La mare de l'Àngel entrà a casa seva.
Va veure a la senyora Mondolç i el seu fill, preparant una tassa de te pel visitant. Mentre l'estaven col·locant a la tassa per a servir-li amb unes galetes salades el zombi es despedí de les senyores i el senyoret.
Na Lluna, anà a veure on s'havia ficat el seu pare i en veure'l que estava estirat a terra ensangonat, deduí que en Sancho Roig, havia estat el responsable d'aquell homicidi terrorífic i fins hi tot, l'autor de la mort del seu home.
Quan l'Àngel va saber què li havia passat a son avi, va córrer amb la seva mare cap a comissaria.
En Sancho, en veure que eixien a demanar ajuda, entrà un altre cop a la casa, apunyalà a la velleta que estava sola mirant la televisió, fugint en acabat dalt d'una bicicleta que tenia aparcada prop del lloc dels dos homicidis.
La policia acompanyada pels testimonis, en arribar i veure el desastre que havia succeït mentre mare i fill estaven a fora explicant el que els havia succeït, començà a investigar de valent per treure'n l'entrellat.
Al matí següent, quan es llevaren i posaren la ràdio, escoltaren que l'escola electoral on en Marçal havia estat el president de mesa, havia estat destruïda per un artefacte atòmic i que el més assenyat era no sortir de casa ja que els gasos escampats per l'aire podien fer-los morir.
A mitja tarda, mentre l'Àngel estava llegint un dels llibres que sempre li havien atret i la Lluna estava fent mitja a la sala d'estar, en Sancho Roig, tornà a aparèixer i mentre ella estava pendent de la bufanda que feia pel seu fill i regalar-li el dia del seu aniversari li sortís bé, aprofità l'ocasió i l'occí.
Tot seguit, pujà a l'habitació del noi per acabar la feina d'una vegada per totes, però el noi fou més fort i aconseguí escapar-se'n de les mans del zombi assassí.
Caminà durant hores i hores cap al nord per fugir del país i es refugià en un hostal per a passar la nit, prop de Perpinyà.
Mentre sopava observà a les notícies que l'estaven buscant a ell per a condemnar-lo a cadena perpètua. L'acusaven d'haver mort a tota la seva família.
L'Àngel González sabia qui havia estat i que no tardaria en saber-ho la gent que l'envoltava.
Entre tant, l'única solució que li quedava era fugir cap a casa dels seus oncles a Saint-Étienne i refugiar-s'hi allí fins que s'acabés tota aquella història de mal gust.
Fou l'únic supervivent de la família González que quedà viu.

1936

1936

— ¿Sí? ¿Quién es?— dijo el profesor Arturo Velázquez, el cual, después de vestirse y preparar el equipaje para irse de viaje con su esposa Carmen a Bilbao, recibió una llamada en el despacho de su mansión que tuvo que atender inmediatamente.
— Pertenezco a un grupo de contraespionaje; trabajo para los republicanos y queremos que nos ayude. Deseamos que ocupe la plaza de uno de nuestros espías ya retirados y vaya a 1936 con su máquina del tiempo para detener el conflicto bélico que pronto causará el caos de la población en dicha época y perderán sus derechos y libertades porque la guerra será ganada por los franquistas.
Se lo pensó durante unos minutos y al fin aceptó la proposición.
Así fue cómo aquel 18 de julio de 2023 el profesor Velázquez y su amigo Juan Martínez se reunieron otra vez para emprender la que sería su primera misión como agentes secretos a sueldo de los rebeldes que anhelaban proclamar la República perdida por sus abuelos hacía ya unas cuantas décadas.
Arturo besó a su mujer antes de subir a su nave espacial y se despidió de su hermano Ángel que ansiaba ir con ellos pero al ser un famoso poeta y tener a alguien a quién alimentar —pues éste era padre de dos hijos llamados Miguel y Ainara y marido de una chica joven cuyo nombre era Azucena—, se quedó en el siglo XXI ya que, sin duda alguna, ya tendría la ocasión de ir con ellos más adelante cuando uno de los dos enfermara y no pudiera contribuir en la salvación del mundo.
Al cabo de unos instantes la máquina empezó a girar sobre sí misma, entró en el agujero de gusano que les había proporcionado la ayuda necesaria para poder viajar por primera vez en el tiempo y horas más tarde aterrizaron en una villa cerca de Madrid: Aranjuez. Cogieron sus maletas respectivas y bajaron al pueblo.
Pidieron dos habitaciones en el hostal donde se encontrarían con su contacto en dicho año y hecháronse a descansar. Pronto descubrieron que no estaban solos en la habitación; alguien les estaba espiando detrás del armario pero su cansancio pudo más y en seguida entraron en un sueño profundo.
Juan, al despertarse, no sabía a dónde se encontraban. Despertó a su amigo Arturo y con éste empezaron a averiguar el lugar dónde les habían encerrado tratando también de recordar qué les había sucedido antes de dormirse.
El profesor Velázquez recordó el rostro del posadero y supuso que fue él mismo quien, antes de entrar en la habitación del albergue, les había ofrecido unos vinos con la substancia que les había causado el sueño repentino. Mientras se lo habían tomado, les había preguntado si querían que les subiera el equipaje, ellos habían contestado afirmativamente a su preposición y finalmente éste, una vez los hubo llevado a la estancia que les había dado, se encerró en el guardarropa de la alcoba de los dos amigos para secuestrarles cuando se echaran a la cama para descansar. ¿Quién era y qué quería de ellos?
Alguien abrió la puerta de la celda y entró un hombre de mediana edad, con cabello azabache canoso, bigote al estilo del famoso detective belga Hércules Poirot. Llevaba unas gafas con unos cristales redondos y vestía una americana marrón oscuro, una camisa blanca, unos pantalones vaqueros. También llevaba puestos unos guantes de seda blancos y utilizaba un bastón para sujetarse de pie y por sombrero, un sombrero de copa alta inglés.
— ¿Qué tal durmieron mis invitados?—. Les preguntó con una voz grave como la de un tenor y se echó a reír diabólicamente.— ¿Les gusta la estancia que les he dado?
— ¡Por supuesto que no!—. Exclamó Arturo.— ¿Dónde estamos? ¿A dónde nos ha traído? ¿Quién es usted?—. Le preguntó él, un poco molesto porque intuía que corrían peligro y quería marcharse de allí lo antes posible.
— Soy franquista; trabajo para el caudillo y mientras dormían les he registrado para saber quienes eran los que se hospedaban en mi posada y qué hacían en Aranjuez. He descubierto que eran espías republicanos y les he detenido por orden de don Francisco Franco.
— ¿Y qué nos hará ahora?—. Quiso saber Juan Martínez.— ¿Nos aniquilará para evitar que pongamos remedio al conflicto que han iniciado ustedes?—. Terminó de preguntar.
— ¡Evidentemente que no!—. Exclamó irónicamente y añadió poco después:— Los torturaremos y después les fusilaremos a los dos para impedir el éxito de su misión y devolver la cordura a los españoles porque, los republicanos la han secuestrado.
Sin despedirse de ellos, salió del calabozo y cerró la puerta. Arturo y Juan se miraron mutuamente preguntándose con la mirada qué debían hacer y cómo saldrían de allí.
Juan Martínez actuó rápidamente... Buscó un agujero por dónde salir pero no lo encontró. Sin embargo, encontró la solución al enigma: palpó los bolsillos de su pantalón buscando el revólver que había cogido por si se encontraban en peligro y lo encontró; se lo puso detrás para utilizarlo cuando entrara otra vez el individuo y dispararle para poder huir pero este no volvió hasta la hora de cenar.
A las 6 de la tarde el sargento volvió a aparecer. Les traía una barra de pan y una jarra de agua por si querían algo de comer y el señor Martínez sacó el arma, le disparó en la pierna izquierda y los dos amigos cerraron la mazmorra con llave huyendo a toda prisa antes que los vigilantes les pudiesen detener de nuevo.
Cogieron prestada la Regnault 4L que estaba aparcada delante de la jefatura de policía del bando franquista y traspasaron la frontera dirigiéndose al Madrid republicano.
Llegaron a la casa residencial del presidente de la República Española y los soldados que vigilaban la verja del palacete les detuvieron queriendo saber quiénes eran y qué querían del jefe de Estado.
Enseñaron sus insignias que les acreditaba cómo agentes secretos republicanos y les dejaron entrar. Mientras aparcaban la camioneta sintieron a dos cabos de la guardia personal del presidente que hablaban sobre éste y el comportamiento que tenía últimamente.
Se acercaron y les preguntaron que sucedía con don Niceto Alcalá Zamora. Los dos contestaron a la vez lo que pasaba con él y les explicaron que Niceto se había reunido junto con la delegación republicana que trataba de decretar la paz entre la República y el ejército rebelde con Franco para pactar la rendición de los republicanos en frente de los fascistas.
— ¡Debemos hacer algo antes de que pase!—. Exclamó en seguida Juan Martínez.
— ¿Y qué propones?— le preguntó Arturo.— ¿Cuál es tu plan para evitar que esto suceda?—. Quiso saber el profesor Velázquez.
— Encarcelarlos y ejecutarlos sin que el Eje se entere— propuso uno de los cabos viendo que Juan no contestaba.— Tenemos a los rusos comunistas, a los anarquistas y a las brigadas internacionales para hacerlo.—. Añadió aquél soldado, que no debía pasar los diez y siete años de edad.
— ¡Muy bién!; ¡Lo haremos!—. Contestó Arturo.— Antes debemos preparar el plan y contárselo a Niceto.—. Añadió Velázquez.
Pasaron toda la noche en vela planeando qué harían y qué utilizarían para que todo saliese a la perfección. Mientras esto lo hacían los cabos —pues ellos eran expertos en planificar misiones y ejecutarlas—, Arturo y Juan salieron del cuartel general republicano y antes de llegar a la zona franquista se vistieron con unos uniformes de soldado falangista para pasar desapercibidos y averiguar cuáles eran las intenciones de los fascistas.
Descubrieron que Franco quería invadir la zona republicana por tierra y por aire; de la invasión aérea se encargarían los escuadrones alemanes, con su legión cóndor y entre italianos y españoles fascistas atacarían por tierra pues, a pesar de haberse rendido los republicanos, no tenía lo suficiente como para terminar con la guerra y deseaba aniquilarlos antes de que pudieran alzarse contra la dictadura que dirigiría él desde la capital de España de siempre —y dónde un día se habían instalado definitivamente los reyes del Imperio Español que conquistó medio mundo bajo el mando de los monarcas austríacos Carlos I y Felipe II de Habsburgo, que, a causa de los acontecimientos que vivió la corona (y que no recordaremos ya que sería largo de contar), se vió reducido exclusivamente a una parte de la península ibérica; la otra era habitada por los flamantes portugueses que solamente, durante el siglo de oro, pudieron ocupar Brasil—: Madrid.
Cuando terminaron de saber los planes que tenían los falangistas volvieron a la zona republicana, se vistieron otra vez con los trajes de espía de la república y regresaron a la sede del gobierno democrático —lo he escrito en cursiva porque la democracia nunca ha existido (y menos en el lugar dónde nació porque el gobierno atenés de la época socrática condenó a muerte a Sócrates por hacer pensar a los jóvenes) al 100%, pues siempre ha habido algo parecido a un sistema democrático llamado demoligarquía (democracia + oligarquía), un sistema político donde los ricos avariciosos aniquilan y esclavizan al proletariado— para contar lo que habían descubierto y perfeccionar el proyecto que utilizarían para derrotar a los revoltados.
Lo terminaron de redactar antes del alba y cuando llegó don Alcalá Zamora con su limousine, pidieron al presidente una reunión urgente con él. La aceptó y le narraron todo lo sucedido.
Al terminar de escucharlos, llamó al jefe del Estado Mayor de las brigadas internacionales, al secretario general del partido comunista y a los representantes de las diferentes agrupaciones anarquistas para explicarles que había decidido hacer frente a los rebeldes y necesitaba ayuda para ejecutar la misión planificada por Arturo, Juan y los dos cabos dónde éstos serían los responsables de llevarla a cabo.
En tres meses y medio Franco y sus secuaces, los nazis, los fascistas y parte de la Iglesia española habían sido encarcelados y ejecutados; por ende, su propósito había concluido y todo volvía al orden una vez más porque la república había sido instaurada de nuevo y la población había recuperado sus derechos y libertades.
Arturo Velázquez y Juan Martínez, una vez condecorados por el gobierno de la República Española, se despidieron de sus amigos y regresaron a su casa felices de haber logrado el éxito de su primera aventura como espías.
Los vitorearon cuando aterrizaron en su época; ¿qué les sucedería a continuación? ¿Habían conseguido, por fin, devolver la paz al mundo o, por el contrario, los rebeldes republicanos les pedirían otro viaje en el tiempo? Pues no lo sabían... Lo que sí sabían —y eso les hacía sentir muy faustos— es que habían puesto otro granito de arena para humanizar un mundo que se estaba derrumbando cada vez más delante de ellos y no podían hacer nada para detenerlo.