dimarts, 9 de juny del 2020

UNA AUTÒPSIA EN VIDA (Part 1)

 UNA AUTÒPSIA EN VIDA
El dia 1 d'octubre de 2017, fou un dia molt trist per a en Marçal González. Ve eixir de casa seva, i tot just en travessar el llindar de la porta, començà a ploure.
Llamps i trons queien de valent, intentant assassinar a algun vianant que passegés pels carrers de la ciutat comtal, en hores intempestives com les d'aquella matinada.
No sabia com, però sentia la presència d'un home que el seguia, entremig d'aquella boira espesa que cobria el cel ennegrit.
Va tombar cap a l'esquerra i entrà al col·legi electoral que tenia a tocar de casa.
En aquell precís moment —devien ser les vuit del matí—, (això no ho recordava amb exactitud), quan sentí unes sirenes que venien del barri de Gràcia. Tot seguit, aparegueren dos grups de cotxes de policia —una divisió de guàrdies civils seguits de tancs que apuntaven a la munió de persones que s'agrupaven i esperaven a que obrissin les portes de l'edifici; i una altre de policies nacionals—.
Començaren a disparar mentre en Marçal González, s'asseia a la mesa electoral corresponent. Li tocava ser-ne el president i en veure allò, el primer que fa ver va ser amagar les urnes. Tot seguit, un cop les va haver agafat, pujar a l'últim replà i entrar en una habitació secreta amagada entre els llibres.
Justament en aquell moment, quan va haver entrat, va intentar encendre el llum però no funcionava.
Va caure un altre llamp, que il·luminà durant uns segons, la saleta —els precisos, per a poder veure que allà, davant per davant—, tenia un zombi que l'amenaçava amb un ganivet i una metralleta.
Va tenir un calfred, però afortunadament no va cridar ni va fer soroll.
— Bon dia, senyor González... Què hi fa aquí?—. Digué l'estrany visitant.
— Bon dia i bona hora, tinent Roig. Què fa vostè, també aquí?
— Estic vigilant que els agents facin la seva feina correctament.
No tenia més remei que saltar per la finestra, per salvar els vots, però malauradament, el zombi li llegí el pensament i li disparà un tret.
Uns instants desprès, va caure a terra i al cap d'uns minuts, amb el ganivet, va començar a tallar-li l'abdomen.
Encara respirava —en Marçal—, cosa que posava més tensa, aquella escena.
Un policia trucà a la porta i abans d'obrir-la, en Roig va amagar el cadàver d'en Marçal. Sabia que era un policia perquè li havia vist l'uniforme amb els seus ulls elàstics (que podien mirar el que passava a fora d'aquella petita habitació).
Va obrir-la i el convidà a passar. El terra de fusta, feia soroll a cada passa que donava un d'ells  —car la fusta era vella i seca—.
— Hola, tinent Roig!—. El saludà amb veu aspre.
— Han seguit les instruccions que els ha donat el jutge?—. Preguntà el zombi amb veu freda.
— Si. Els hem mort a tots, fins que no ha quedat cap independentista, viu. Desprès els hem anat buidant el cos i finalment els hem cremat en una foguera.
— Molt bé. Les Urnes?
— Pel que fa a aquestes, les hem agafat totes menys una.
En sentir aquelles paraules, agafà el ganivet —tacat de sang— i el va assassinar violentament.
Va agafar el cos i el tirà per la finestra que donava al jardí —ple de males herbes que estava al mig (entre l'escola i el gimnàs abandonat)—.
Seguí amb la seva feina durant unes hores i, en fer-se fosc, va marxar desprès d'instal·lar la bomba atòmica que li havia donat el president del govern espanyol.
No se'n va saber res més d'aquella barbàrie indígena, però de l'edifici se'n podria esmentar una cosa: no en va quedar ni gota de totxos.
Avui dia, encara es conserva la sang regalimada de tots els morts i algú diu, que encara es passeja el zombi per aquells terrenys de l'edifici —el qual havia estat l'Institut del barri de Gràcia— que va explotar el dia 31 d'octubre de 2017.
En Marçal morí amb només 18 anys.
En honor a totes les víctimes, d'aquell 1 d'octubre que buscant la llibertat amb les mans alçades van trobar la violència, que encara que no sigui l'esmentada, van sentir la mateixa impotència, angoixa i por que en aquest escrit de terror i sang i fetge.

EL ASESINO DEL REY FELIPE V

EL ASESINO DEL REY FELIPE V
El profesor Arturo Velázquez había resuelto la equación que le ayudaría a viajar en el tiempo. Quería ir a 1714 para liquidar a Felipe V y de esta manera, devolver la paz a Cataluña y a los reinos de España. Aquel viernes por la noche sería un buen día para hacerlo. 
Se vistió con el mejor traje que tenía en el armario y con su amigo Juan Martínez subió a su nave espacial.
Una vez estuvieron en el interior del vehículo, el profesor Velázquez cerró la puerta y puso en marcha el motor principal de la cosmonave. Esta, despegó dando vueltas sobre sí misma y empezó a sobrevolar el inmenso cielo de una nación llena de españoles que contemplaban el espectáculo.
Por fin salieron al espacio exterior. Des de allí, la Tierra no parecía la misma: era un poco más pequeña y redonda del tamaño de una pelota de fútbol. Estaba cubierta de nubes negras que estaban cargadas de lluvia, para regar un poco, los campos del planeta que les había acogido durante tantos años.
Después de unas horas -debían ser las cuatro de la madrugada-, entraron en el agujero de gusano que había cerca de Saturno. Los cálculos habían sido satisfactórios porque una vez lo hubieron cruzado, llegaron a la misma galaxia de dónde habían partido, pero tres siglos y cuatro años antes.
Aterrizaron cerca de Madrid a las afueras de un pueblecito llamado La Zarzuela, dónde vivían los reyes Felipe d'Anjou y María Luisa de Saboya con sus hijos Carlos, Fernando y Luís. Se hospedaron en una taberna de Alcalá de Henares dónde pasaron los tres días antes del homicidio y planearon cómo lo harían.
El tabernero, les preguntó de dónde eran porque no los había visto antes y para él eran unos simples forasteros aunque hablaban a la perfección, el castellano. Ellos contestaron en seguida:
— ¿Perdón? ¿Podría vuestra merced, facer el favor de repetir la pregunta?
— Sí. Agora... ¿De qué lugar provienen vuestras mercedes? 
— De Salamanca.
—¿Me pueden fablar de esta ciudad? Yo quería ir de chiquillo pero nací en una casa pobre y creo que moriré así.
— Como bien sabe, Salamanca es ciudad universitaria. Una población fermosa en Castilla y León. Nací en las afueras, en un palacio propiedad de los Velázquez. Hijo del Conde Jorge Velázquez y de la Marquesa Laura Marin. Tenían un chico, un año mayor que yo: se llama Ángel y vive aún, allí.
— Y su compañero... ¿De quién es hijo?
— Del Barón Antonio Martínez y de la Condesa Rosa Garcia. Nací en Toledo pero nos fuimos de allí cuando yo tenía tres años, para Salamanca. Conocí al Conde Ángel Velázquez y al Marqués Arturo Velázquez cuando yo hice los diez y ocho años.
— Pues les invito a unos vinos y les hago un descuento... Serán once reales las tres noches.
Pagaron el precio que costaba hospedarse en aquella finca y al terminar la cena, subieron a sus habitaciones. Quedaron pues, que a la mañana siguiente irían a entrevistarse con Felipe d'Anjou al mausoleo y así averiguar a qué hora salía de paseo por los jardines del alcázar. 
Se sorprendieron al saber que éste estaba de viaje a Londres y que no volvería pasados los quince días que duraría la expedición.
Tendrían que quedarse y esperar su regreso, con ansia.
Visitaron duarnte aquellas dos semanas Zaragoza, Barcelona, Valencia y Ciudad Real. Volvieron a Madrid al cabo de unos catorce días, justo a tiempo para ver la llegada del monarca de orígen francés pero gobernante del diminuto Imperio Español.
A la mañana siguiente fueron a visitarlo. Estaba ayudando a dar de comer sus caballos pero al ver sus visitantes, dejó lo que estaba haciendo para atenderles. Arturo le preguntó:
— ¿A qué hora sale a dar su paseo por los jardines de palacio?
— A las seis de la tarde.
Fue simple, la respuesta que les dió pero al fin y al cabo, les había contestado. Se fueron para el mesón donde estaban instalados y después de comer subieron a descansar.
Pidieron al posadero que les despertase a las cinco y media para ir a la fortificación real, otra vez, y asesinar a Felipe V. Aunque los soldados que vigilaban la entrada les permitieron entrar, no fue tan fácil apuñalarlo sin que nadie los viera... Iba acompañado de su hijo mayor, don Carlos III d'Anjou y de su esposa María Luisa de Saboya. Por suerte, durante unos minutos, Carlos y María Luisa le dejaron sólo y aprovechó este instante para poder atentar su vida y, de una vez por todas, matarlo.
Así terminó la vida del todo poderoso regente de España y su esposa juntamente con sus hijos, tuvo que declarar la primera República española. No supieron cómo había desaparecido el asesino ni quién había sido el culpable del crimen. Lo que sí supieron es que Cataluña y España ya no se pelearon jamás.
Los hermanos Velázquez se trasladaron a Barcelona, al llegar del viaje en el tiempo que había hecho el profesor Arturo con Juan Martínez y éste partió a Nueva York dónde culminó sus estudios como médico y se hizo catedrático en la Universidad de Harvard.

NARRATIVE IN ENGLISH

Dear reader,

Welcome to this side; here you will have my best stories in English and some literary recommendations. I will actualize it weekly and at the end of the month I will publish a quiz and you ought to vote the best English story I've ever write at the moment.

All of the guys who are going to participate in this quiz will participate in a raffle where the prize will be to be the next character of the next story I will write in English.

Best regards,

Galceran Tramuntana

NARRATIVA EN CASTELLANO

Querido lector,

Aquí encontrará recomendaciones literarias de narrativa para leer en castellano y algunos de mis mejores cuentos escritos en dicho idioma. Se actualizará cada 15 días y a final de mes le dejaré una encuesta para que vote cuál es el mejor cuento que he escrito hasta el momento en castellano.

Quienes participen en dicha encuesta participarán en un sorteo donde el premio será ser uno de los personajes del próximo cuento en castellano que escriba.

Atentamente,

Galceran Tramuntana


NARRATIVA EN CATALÀ

Benvolgut lector,

En aquest espai trobarà recomanacions literàries i alguns dels meus millors contes escrits en català. S'actualitzarà cada 15 dies i al cap d'un mes publicaré una enquesta per a que pugui votar quin és el millor conte que he escrit segons vosaltres.

D'entre tots els que participin a l'enquesta que durarà una setmana, se sortejarà un lot de regal on el premi serà ser un dels personatges del pròxim conte en català que escrigui.

Agrairia, d'altra banda, que deixessin crítiques constructives.

Ben cordialment,
 
Galceran Tramuntana

BENVINGUDA

Barcelona, 9 de juny de 2020
Benvolguts, 

Us dono la benvinguda al meu nou bloc; en aquesta ocasió he decidit de crear-ne un de narrativa on publicaré els millors contes que he escrit i que escrigui en tres idiomes: català, castellà i anglès. 

També publicaré els premis que m'han estat concedits per a cada un dels relats i recomanacions dels llibres de narrativa universal que llegeixi. 

Vull que el disfruteu i el considereu casa vostra a l'igual que el meu bloc de poesia titulat POESIA UNIVERSAL.

Atentament,

Galceran Tramuntana